dimarts, 28 de desembre de 2010

Bessons

Quan té lloc la fecundació entre un oòcit i un espermatozoide, el que de vegades pot passar és que l'embaràs acabi en bessonada. Els bessons poden ser de dos tipus: univitel·lins (i és llavors quan són idèntics) o bé bivitel·lins. En aquest últim cas, però, no és pas que entrin dos espermatozous dins de l'oòcit sinó que es fecunden dos oòcits que han madurat alhora (a cadascun d'ells hi entra un sol espermatozou). I és que el propi oòcit té molts recursos per evitar el risc de polispèrmia.

Ens quedarem, però, amb els bessons univitel·lins. Les persones que són idèntiques ens recorden a clons, sembla mentida que es puguin assemblar tant. Fixant-nos en el seu origen, però, molts dels dubtes s'esvaeixen.

Qui és, doncs, el procés pel qual d'una sola cèl·lula en poden sortir dos individus iguals?

El que primer cal desmentir és el fet que el nucli de l'oòcit i el de l'espermatozou es fusionin i formin un sol nucli. Quan l'espermatozou entra, el seu propi material genètic (que estava altament condensat dins d'aquest) es descondensa, esdevé més lax i s'envolta d'una membrana, formant el pronucli masculí. Alhora, l'entrada de l'espermatozou provoca una sèrie de canvis que fan que l'oòcit acabi el seu procés de maduració (acaba la meiosi). En acabar la meiosi, una part del material genètic s'extrusiona i l'altra es queda dins de l'oòcit, i s'envolta també d'una membrana per formar el pronucli femení.

Així, doncs, tenim dos pronuclis, i no un de sol, i ja hem passat de tenir una cèl·lula haploide a una de diploide. Aquests dos pronuclis es col·loquen al mig de la cèl·lula, i quan aquesta proliferi i es divideixi en dos per una mitosi normal, el que passarà és que cada pronucli funcionarà independentment fins que s'hagin de col·locar tots els cromosomes en fila per redistribuir-los a les cèl·lules filles. És llavors quan es barrejaran els d'origen patern i els d'origen matern. Per tant, en cap moment hem tingut un sol nucli, sinó que el material es barreja a l'hora de passar de l'estadi d'una cèl·lula a dues cèl·lules.

Les dues cèl·lules filles s'anomenen blastòmers, i són iguals. Els dos segueixen envoltats per la zona pel·lúcida, una capa que ja recobria a l'embrió i que fa que els blastòmers no es dispersin, sinó que es mantiguin units. Això facilita que s'estableixin unions entre ells i que es pugui acabar formant una massa cel·lular que s'anomena mòrula.



(clicant a sobre es veu més gran)

La primera imatge és la d'un zigot. La boleta petita de dalt és el que l'oòcit expulsa en acabar la maduració, i si us fixeu en el centre del zigot, hi veureu els dos pronuclis. A les següents fotos es pot veure l'embrió en fase de dues, quatre i vuit cèl·lules. A partir de llavors, les cèl·lules es compacten entre sí i ja no és possible diferenciar quantes n'hi ha. A l'última foto es veu com l'embrió surt de la zona pel·lúcida per poder créixer, ja que li suposa una barrera.



No hi ha un únic estadi a partir del qual es formin bessons univitel·lins. Es poden separar els dos blastòmers inicials, o que en fases posteriors la massa cel·lular se separi en dos. Per exemple, a pràctiques de la universitat vam agafar embrions en estadi de dues cèl·lules (que només s'havien dividit una vegada) i en vam separar els dos blastòmers. Cadascun d'ells el vam sembrar en una gota de medi, i els vam posar a incubar. L'endemà, els blastòmers s'havien dividit. I en dies posteriors, en alguns fins i tot ja no es podia dir el nombre de cèl·lules que tenien perquè havien començat a compactar-se en mòrula.

Comparant cada parella de blastòmers aïllats, doncs, es podria dir que teníem bessons!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Diferents sentits, o un de sol?

Avui he assistit a la VII Fira de les il·lusions del cervell, organitzada pel CRG (Centre de Regulació Genòmica). Dins la Sala Aribau, s'han organitzat diferents activitats, experiments, xerrades i demostracions de màgia per fer arribar a tothom qui hi està interessat com ens poden arribar a sorprendre els sentits, sobretot perquè no els coneixem bé. Tendim a classificar-los com a coses separades, quan en realitat no funciona així. Us explicaré, doncs, un dels experiments en els quals he participat. Per a més informació sobre la resta d'experiments, podeu visitar la web i fer un forat a la vostra agenda per l'any vinent!


Un dels casos presentats és el del sentit del gust i l'olfacte. Normalment, la resposta directa a "què és el que utilitzem per olorar?" seria "el nas"; i si ens pregunten "què utilitzem per notar el gust dels aliments?", sense dubtar pensaríem que "la llengua". I si bé tindríeu part de raó, no és ben bé cert. I us explicaré el per què.

Qui no ha fet mai allò de tapar-se el nas ben fort i no respirar mentre ens estan fent engolir alguna cosa que detestem amb tota l'ànima? Quin sentit té bloquejar l'òrgan de la respiració si aquest en teoria serveix per respirar i notar olors, i no pas per notar el sentit del gust? Alguna cosa no quadra, oi? A tots ens han ensenyat que a la llengua hi trobem les regions on es capta el gust dolç, el salat, l'àcid i l'amarg. Potser no us han parlat mai de l'umami, però que sapigueu que és un altre gust, concretament, el del glutamat. Fins aquí perfecte. Però no tenen el mateix gust unes natilles que un caramel de maduixa, un croïssant o un tros de pastís. I tot són dolços! O per exemple, jo sóc capaç de distingir la crema catalana casolana de la que no ho és. I són el mateix aliment! Així doncs, a la llengua, hi deu haver receptors per a totes les combinacions de gustos que existeixen al món. Òbviament, això no funciona així. I si ens fixem en el que hem comentat abans de que si ens tapem el nas no notem el gust de les coses, ens ha de donar una pista.

El que passa és que a l'epiteli del nas també hi tenim neuroreceptors olfactius, que ens permeten discriminar les olors. Però les olors no són independents del sentit del gust: quan masteguem, les olors dels menjar pugen cap a l'epiteli olfactiu (que estan connectats, com haureu pogut experimentar segur algun cop quan, si us fan riure mentre teniu líquid a la boca, aquest acaba sortint de manera una mica desagradable pel nas). Un cop allà, els neuroreceptors processen les olors, i la informació que se'n deriva es transmet com a impuls nerviós, que s'acabarà integrant juntament amb les senyals que provenen dels receptors de la llengua.

Com hem pogut veure, doncs, la informació del gust és una barreja d'olfacte i el gust pròpiament dit. Però és que a la vegada, la informació olfactiva també es veu influenciada per la vista. Us proposo una de les situacions plantejades: dues gerres, amb líquids de colors diferents, una d'elles verda i l'altra lila. Si s'hagués de relacionar un gust o olor dolça amb cadascuna d'elles, quina seria, així d'entrada? La verda potser menta, la lila potser mora o raïm. Un cop ens hem disposat a olorar-les, la verda tenia una olor i la lila una altra, però que no aconseguíem definir. Doncs bé, els dos recipients contenien la mateixa substància (que era essència de poma barrejada amb aigua), i tot i que no l'havíem identificat, sí que havíem dit que els dos recipients no tenien la mateixa olor. I per què? La vista ja ens havia condicionat a pensar que allò eren substàncies diferents i que, per tant, havien de tenir olors diferents.

El processament de la informació sensorial que percebem no és tan senzilla com sembla. A la part cortical del cervell hi ha àrees especialitzades en captar cadascuna de les informacions que percebem amb els sentits. Però aquestes, després, s'integren i s'associen en una mateixa regió del cervell, i allà és on es combinen les diferents interpretacions sensorials aferents que ens permeten construir la "imatge" del que percebem.

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP