diumenge, 9 de gener de 2011

Quins nassos!

D'animals al món n'hi ha de totes menes: grans, petits, grisos, de colors, amb potes, sense potes... I si ens en anem als extrems, podem trobar coses sorprenents. I avui precisament parlaré d'un d'aquests animals un pèl estranys: el talp de nas estrellat.



Es tracta d'un animal que viu a Amèrica del Nord, i que òbviament salta a la vista que el nas que té no és del tot normal. Aquest nas ha estat batejat com a nas estrellat per la forma que té: està format per 11 parells d'apèndix que envolten els orificis nasals, i que paradoxalment poc hi tenen a veure amb la funció olfactiva. Si us hi fixeu, al mig de "l'estrella" hi veureu uns orificis: allò són les narius, el que utilitza per respirar!

La primera pregunta que ens ve al cap, doncs, seria: I per què deu servir tenir aquests apèndix tan empipadors aquí al mig? Doncs resulta que aquests apèndix no són res més que unes estructures plenes de mecanoreceptors. Per detectar la informació sensorial del medi, els animals disposem de receptors de vàries menes: fotoreceptors (per detectar la llum), termoreceptors (per detectar canvis de temperatura), quimioreceptors (per detectar canvis químics, com passa en el sentit del gust o el de l'olfacte), etc. Tots aquests receptors integren la informació de fora i la porten cap al sistema nerviós, on és processada. Doncs bé, els mecanoreceptors el que detecten són canvis de pressió mecànica, és a dir, serien els que relacionem amb el sentit del tacte.

I de què li serveix a un talp tenir mecanoreceptors? Si ens fixem en l'ambient on viu, de seguida veiem que en els llargs túnels que excava, la llum no és gaire abundant. I si no s'hi veu tres dalt d'un burro, de poc serveix tenir un sentit de la vista exquisit. Els talps en general no tenen gaire bona vista, i aquest no n'és una excepció. Amb els mecanoreceptors, però, el que aconsegueix és anar "tocant" tot el que té a l'abast, i va discriminant amb el que va topant. Seria un model anàleg al de les persones invidents: amb el bastó que molts d'ells utilitzen, exploren l'ambient i es van guiant. Doncs els talps fan una cosa semblant, però molt més sofisticada.

Aquests mecanoreceptors es troben als anomenats òrgans d'Eimer, i estan presents en tots els talps del món. Tots ells tenen mecanoreceptors al nas, i fan aquesta activitat d'exploració contínuament. És a dir, que quan molts cops es veu a un talp que sembla que "olori" el terra, no només n'està detectant la olor (que també) sinó que alhora està utilitzant ferventment el seu sentit del tacte. I ara la pregunta és: què té d'especial, doncs, el nas estrellat, si tots els talps tenen òrgan d'Eimer? Doncs que aquests apèndix tan extravagants li permeten tenir molts més mecanoreceptors. Molts més: unes 25.000 vegades més! És a dir, que el seu sentit del tacte i d'exploració del terreny és molt més fi i acurat que la resta de talps.

Concretament, si us fixeu en l'estrella, veureu que no tots els apèndix són iguals, sinó que a sota n'hi ha uns de més petits. Aquests petits tenen igual nombre de mecanoreceptors que la resta d'apèndix, però estan més densament enervats amb projeccions neuronals, que portaran la informació cap al cervell. És per això que sovint se l'anomena fòvea tàctil, fent l'analogia d'aquesta estructura amb la de la fòvea de l'ull (una zona que tenim dins de l'ull on hi ha molta densitat de fotoreceptors, i que ens serveix per enfocar nítidament les imatges).

Tornant als apèndix, s'ha vist que la diferència de mida i enervació entre aquests no és banal, sinó que els talps utilitzen de manera diferent els apèndix, tot seguint una mena de "ritual": primer de tot exploren el terreny amb els apèndix llargs, discriminant el que troben al seu pas. I si trobessin alguna cosa que els interessa (un deliciós cuc, per exemple), després de tocar-lo amb els apèndix llargs, passarien a tocar-lo amb els més curts, com per "verificar" que allò és realment un cuc i no... jo que sé, una aranya. En el cas que no arribessin a tocar el cuc amb els apèndix curts, no l'ingeririen, és un pas que no es poden saltar.

Així doncs, un animal que a primera vista no sembla gaire bonic, però que si el veieu al costat d'una persona és una monada: amb prou feines fa vint centímetres. No us deixeu enganyar!

3 comentaris :

XeXu 10 de gener de 2011 a les 0:55  

Ostres, he mirat el vídeo i aquesta bestiola és espectacular. Es mou súper ràpid, gràcies justament a la nàpia aquesta que té. Ja la sap fer servir bé, ja. És increïble com la natura sempre s'obre camí i troba solucions imaginatives als problemes, com el d'aquest animal, que sota terra necessita un aport extra de sentits. Les adaptacions solen ser realment extraordinàries, d'allò que dius que no se t'acudiria mai!

Alasanid 13 de gener de 2011 a les 21:56  

A mi m'ha semblat espectacular a la imatge i després m'ha decebut lleugerament (és molt petit). Tot i que el video és magnífic.

I Cleopatra es pensava que tenia un bon nas...

Laia 30 de gener de 2011 a les 22:05  

Xexu, n'hi ha cada una... Animals que es congelen, sistemes de refrigeració fantàstics... La de coses que se'ns escapen!


Alasanid, pensa que, contra més petit, més complicat encabir-hi tants i tants mecanoreceptors! Però bé, jo en vaig fer un seminari, d'aquest animal, i a la útima diapositiva vam posar una instantània de la peli City of Ember, on hi surt un talp de nas estrellat d'uns quants metres... per si vols des-decebre't!

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP