dilluns, 7 de febrer de 2011

A grans alçades



Hi ha una blocaire, l'Elur, que deu el nom del seu bloc a un documental: Nòmades del vent. En aquest documental s'expliquen moltes de les rutes migratòries de les aus, i hi ha imatges impressionants. Una de les que trobo més sorprenents és la de les aus migratòries que travessen els pics més alts del món: l'Himàlaia. Aquell indret és molt hostil: hi fa molt fred, la pressió atmosfèrica és molt baixa i per tant la quantitat d'oxigen de l'aire és molt més minsa que no pas a nivell del mar. I aquestes aus no és només que puguin sobreviure en aquestes condicions sinó que, a més a més, hi passen volant! El vol és una activitat que, per més que ens sembli que és bufar i fer ampolles per les aus, comporta una despesa metabòlica important. Resulta molt interessant, doncs, saber com fan compatible aquesta manca d'oxigen amb la migració. D'on treuen l'energia?

En aquesta qualitat extraordinària trobem principalment dos característiques que la fan possible. La primera d'elles és el mecanisme de respiració tan especial que tenen les aus, que si bé el comparteixen totes elles (les que volen a molta alçada i les que no), el fet de conèixer-lo ens permet comprendre què permet a les aus volar, metabòlicament parlant.

Primer de tot cal comprendre què passa quan respirem: agafem aire de fora (carregat d'oxigen), el portem fins als pulmons, allà es fa l'intercanvi de gasos (el cos es queda l'oxigen i s'allibera el diòxid de carboni com a producte de rebuig), i finalment, l'aire carregat amb diòxid de carboni és expulsat. El problema que tenim és que a la tràquea els dos "aires" (el que té oxigen i el que no) es barregen. Per tant, el sistema és menys eficient: captem menys oxigen del que inspirem, i expulsem menys diòxid de carboni del que hem produït.



Si us fixeu en el dibuix que us he posat per aquí, veureu clares diferències entre el sistema respiratori dels mamífers i el de les aus. Veureu que les aus tenen uns sacs per guardar l'aire, a més a més dels pulmons: són el sac anterior i el posterior. I són aquests sacs els que els han conferit una qualitat extra: tenir un sistema respiratori unidireccional. Si en mamífers "tot surt per on ha entrat" (i és aquí on es barreja l'aire), en les aus això no és ben bé així. El camí que segueix l'aire és el següent: entra per la boca, va cap al sac posterior, després passa al pulmó, d'allà va al sac anterior i finalment és expulsat. El que fa sorprenent aquest mecanisme és que s'aconsegueix que l'aire carregat d'oxigen i el que té el producte de rebuig no es barregin. Quan l'au inspira, l'aire entra i va a parar al sac posterior; i alhora, l'aire que hi havia als pulmons va cap al sac anterior. Quan espira, l'aire dels sacs posteriors ("ric") va cap als pulmons, i el "pobre" (amb poc oxigen), surt des dels sacs anteriors cap a fora. I pensareu: doncs els dos acaben passant pel mateix lloc, a l'hora d'entrar i sortir! Doncs sí, però la gràcia és que ho fan a destemps, de manera que no es troben i no es barregen. A això cal sumar-li que les aus als pulmons no tenen alvèols com nosaltres, sinó que tenen uns tubs. I aquests tubs estan molt irrigats amb capil·lars sanguinis, però la sang i l'aire van en direccions contràries (i així s'aconsegueix una màxima difusió d'oxigen des de l'aire cap a la sang)
Hem vist, doncs, aquest sistema tan peculiar que tenen les aus. I és que si són capaces de captar més oxigen, en tindran més de disponible per poder obtenir energia. A més, el fet de poder eliminar més diòxid de carboni fa que aquest deixi d'estar unit a l'hemoglobina, una molècula que el transportava per la sang, de manera que, com si d'un taxi es tractés, aquesta hemoglobina està "lliure", per poder captar un nou passatger (com per exemple, l'oxigen que acaba d'entrar!)

I heus aquí l'altre fet diferencial d'aquestes aus: la seva hemoglobina. Aquesta molècula, que permet que els gasos puguin viatjar d'una banda a l'altra pel torrent sanguini, pot tenir diferents "afinitats". Una hemoglobina d'alta afinitat el que farà serà captar més oxigen, mentre que a una de baixa afinitat li costarà més. Doncs bé, aquestes aus tenen hemoglobines d'alta afinitat, de manera que l'oxigen que respiren el transporten de manera molt eficaç. Altres animals que viuen a grans alçades, com les vicunyes o les llames, també tenen aquesta característica. També es poden fabricar més glòbuls vermells, les cèl·lules de la sang que guarden l'hemoglobina dins seu, de manera que se segueix incrementant la quantitat d'hemoglobina en sang i per tant, la capacitat de tenir reserves d'oxigen envejables.


Doncs bé, amb això podem comprendre una mica millor com poden volar a tanta alçada aquestes aus. Qui pogués! Perquè les vistes són una passada...

3 comentaris :

Pd40 12 de febrer de 2011 a les 9:06  

Molt bo aquest post, a l'alçada de les vistes, i de l'Elur ;)

Una abraçada a les dues!

Laia 13 de febrer de 2011 a les 21:50  

Gràcies!! :)

Alasanid 20 de febrer de 2011 a les 21:30  

Quina invenció!! No la sabia aquesta.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP