dijous, 14 d’abril de 2011

Rimes de la ciència

Avui he topat amb un llibre que ha escrit un antic professor meu de Física de primer de carrera, David Jou i Mirabent. Ens donava l'assignatura de Física aplicada a la Biologia, i la veritat és que era una mica peculiar però molt entranyable. El que més ens sobtava és que és físic i poeta, i les seves obres precisament giren al voltant de temàtica científica.

Doncs sí, es pot fer literatura d'electrons. I del DNA. I de les matemàtiques. I del nombre pi.

Us en deixo un parell:


Amor

I

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Cremar cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

II

Com morir del tot, anul•lar-me en tu,
I res més després: paradís i fama
Sepultats, amor, en el teu cos nu.

Tota tu domini de claror, de flama,
I el teu pas de vent atiant el foc,
Roentor d’incendi que altre cos reclama.

I tant de plaer quan ja flama sóc,
Lliure, arrecerat, hoste dels teus ulls,
En tu, continent enllà de cap lloc.

Gasiva d’instants en què, oberta, aculls
La crema del meu afany freturós,
Naufragar mortal en els teus esculls.

Ara ser com vent en congost boscós,
Ser vertical, alt, i com pedra dur,
Neu blanca com tu en avenc frondós.

Com morir del tot, anul•lar-me en l’U,
Ignorar el meu nom al penya-segat,
Saltar al teu pou, hipnotitzat per tu.

Penetrant en tu, cim de claredat,
Recordar de cop en un llamp el viure,
Ofegar-me en tu i ser-me tu rescat.

Llepar la sal, la mel, la fel del teu somriure,
Enfollir de sol al peu d’una duna,
Ullar-te els ulls per ser claror ben lliure.

Gemegar de goig i cremar tot d’una,
Llum, de cop, d’ un cel totalment encès,
I morir fet foc, èxtasi i fortuna.


[Aquesta composició s'inspira formalment en el codi genètic. Està composta per dos poemes acròstics: en el primer, les lletres inicials dels tercets indiquen les bases dels codons en el DNA que codifiquen una certa proteïna; en el segon, les primeres lletres dels tercets representen les abreviatures usuals dels aminoàcids corresponents als codons respectius. He escollit, com a proteïna, l'oxitocina, les funcions de la qual em foren explicades per Adolf Tobeña: composta de tan sols nou aminoàcids (Cys-Tyr-Ile-Gln-Asn- Cys-Pro-Leu-Gly ), actua com a hormona que provoca les contraccions del part i la pujada de llet, i com a neurotransmissor relacionat amb l'afecte maternal pel nadó i amb el plaer sexual. Amor, plaer, evolució, són els temes d'aquest díptic, que és, també, un homenatge a un dels llenguatges més universals de la naturalesa.]


Física

Com puc dir-ne fredor si m’ha encès tan sovint,
si tants cops m’ha inundat de desig i de vida,
si m’ha fos al seu foc –la raó feta instint-
i m’ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf?

Si m’ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels
tot fent llei calculable una força intangible,
si, en donar equacions a la llum, m’ha permès
resumir-ne els secrets en un joc de sis signes,

si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa
de preguntes, matisos, raons, teories,
si d’això me n’ha fet llibertat i bellesa
i m’ha fet habitar plenituds i vertígens,

si m’ha estat un llenguatge per dir l’infinit,
si m’ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes,
si s’ha fet una part tan profunda de mi,
com puc dir-ne fredor, de la física?

2 comentaris :

Alasanid 19 d’abril de 2011 a les 15:31  

Una mica peculiar dius?? Espero que us ho passéssiu bé i que se centrés més amb la bellesa de la física i el món que amb equacions sense massa sentit.

El de la física cada cop m'agrada més.

Laia 4 de maig de 2011 a les 23:13  

Mmmm bé, d'això ja no sabria dir-te. Sí que explicava anècdotes, i la veritat és que jo crec que és un home amb força sentit de l'humor. Però això sí, un humor molt subtil, molt elegant (que de vegades costa enganxar-lo i tot)

:)

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP