dimarts, 9 d’agost de 2011

No som compatibles

Amb aquest títol això podria ser un missatge cutre per tallar amb algú, o alguna cosa semblant. Però el fet és que en el camp de la medicina aquest terme es fa servir molt quan es tracta de fer trasplantaments. De res serveix que tinguem moltes ganes o molta bona voluntat de donar un dels nostres ronyons a algú que el necessita, o la medul·la, o un tros fetge. Primer sempre es fan aquelles "proves de compatibilitat" per saber si el receptor acceptarà l'òrgan o si bé el rebutjarà. Posteriorment sempre hi poden haver complicacions, però cal tenir un nivell de baix risc inicial, ja que sinó es comprometria la vida del receptor des de bon principi.

Quines són les complicacions que fan que algú "rebutgi" un òrgan? Doncs es tracta bàsicament d'evitar una resposta immunològica. El nostre cos té tot un sistema de defenses, i per fer front a agents externs com bacteris i virus va de conya. Però som una mica egocèntrics, les nostres defenses etiqueten com a "estrany" tot allò que no és nostre, encara que provingui d'una altra persona, d'un altre ésser humà. El més curiós de tot és com pot diferenciar una cèl·lula nostra de la dels nostres pares o dels nostres amics.

La clau de tot plegat es troba a les membranes de les nostres cèl·lules. Allà hi tenim unes proteïnes enganxades que es diuen MHC, de les quals en diferenciem dos tipus: I i II. Les de tipus II només les tenen les cèl·lules del sistema immune, en canvi les de tipus I estan a gairebé totes les cèl·lules del cos. Això fa que el MHC-I es converteixi en una "etiqueta": si a tots els jugadors de futbol d'un equip els distingim dels de l'altre per la samarreta, totes les cèl·lules del nostre cos es diferencien de les d'una altra persona perquè tenen MHC-I diferents. 

Quan s'analitza la compatibilitat es miren diferents coses, de les quals n'hi ha tres que potser són de les més importants. 

En primer lloc es mira que els individus siguin compatibles a nivell sanguini, amb el sistema clàssic ABO. Com ja sabreu molts, es pot ser A, B, AB o 0. A i B només són compatibles amb ells mateixos respectivament, AB pot rebre sang de qualsevol (receptor universal) però només pot donar-ne a AB, i els 0 tan sols poden rebre d'algú com ells però són donants universals (és a dir, la seva sang és acceptada per A, B i AB). Si només fos per això, però, la cosa seria molt més fàcil del que és. Amb només quatre possibilitats no hi hauria tants problemes, hi hauria donants a cabassos segur.


Un altre aspecte, i dels més complicats, és la compatibilitat dels MHC. El que s'ha de fer, doncs, és buscar algú que tingui el mateix MHC que el receptor, amb la dificultat que això és impossible. I per què? Doncs perquè no hi ha només quatre possibles MHC que la gent pugui tenir com hem vist abans, sinó que en poden haver molts, moltíssims, bilions. El MHC està fet de vàries proteïnes, i cada proteïna ve d'un gen. El que passa, però, és que dins d'aquest gen no sempre hi trobem el mateix, sinó que pot patir variacions. De fet, en pateix moltes! Per tant, hem de tenir en compte totes les possibles variacions de les proteïnes, i com es combinen entre elles. És com si potencialment poguéssim tenir fins a vuit proteïnes diferents, però només n'hi hagués dues en realitat. Per probabilitats podríem tenir la 1 i la 2, la 1 i la 3, la 1 i la 4... etc. D'aquest fenomen se'n diu polimorfisme.

Un altre dels fenòmens que incrementa la variabilitat del MHC és la codominància. Això té a veure amb el fet que d'un gen en tenim dues còpies, una del pare i una de la mare. Molts cops el que ocorre és que un dels gens és "més fort" que l'altre, i fa que no s'expressi, "el tapa". Però també pot passar que s'expressin els dos alhora perquè siguin "igual de forts", de manera que obtenim un nou caràcter, diferent als inicials paterns. Ens ho podem imaginar com els colors: podem tenir blau i groc per separat, però si els combinem es converteixen en una cosa nova: el verd.

Introduir noves cèl·lules amb un MHC estrany pot fer que el cos receptor de l'empelt faci una resposta immune contra elles, que trigaria un temps a fer-se ja que el cos ha "d'elaborar" la resposta. Per contra, pot ser que el cos del receptor ja tingui anticossos contra MHC estranys, és a dir, que ja hagi entrat en contacte amb cèl·lules estranyes (si ha rebut transfusions de sang, dones embarassades que estan en contacte amb el fetus...). I això també cal detectar-ho, ja que podria haver-hi un rebuig força instantani de l'òrgan trasplantat.


Amb tot això potser s'entén per què malgrat que una persona estigui en fase terminal i necessiti un òrgan urgentment cal sempre passar certs controls, ja que el mal que es pot fer és bidireccional: per una banda, el receptor de l'òrgan podria patir un xoc important i morir, i en segon lloc, aquell òrgan s'haurà perdut, quan potser seguint els protocols establerts hagués salvat amb altes probabilitats a una altra persona que també el necessitava.

2 comentaris :

XeXu 10 d’agost de 2011 a les 14:52  

Si ja se sap que no es pot robar el cor de tothom... bromes a part, gràcies a tots els mecanismes de seguretat que tenim sobrevivim a moltes coses, si no no ens assaventaríem mai del que ens envaeix. Però això té els seus inconvenients, és clar. Però bé, suposo que quan l'evolució va seleccionar tots aquests mecanismes, no comptava en que algun dia els humans decidiríem intercanviar òrgans...

Yáiza 14 d’agost de 2011 a les 22:02  

Ep! Trobo que ho expliques molt bé, i no és un tema gens senzill. A tall de curiositat, afegeixo un parell de coses:
- En casos d'hepatitis fulminants, o de rebuig agut d'un fetge trasplantat, el pacient té dret (a l'estat Espanyol, almenys) al primer fetge que aparegui (de donant mort, s'entén) i només cal que sigui compatible en el grup AB0, ja que es tracta d'una emergència vital.
En altres circumstàncies, evidentment es té en compte l'MHC, i també (i molt important) el tamany del fetge, ja que aquest pot ser molt variable segons el volum de la persona. És quelcom molt obvi, el primer esglaó de compatibilitat, i és que si el fetge no hi cap, no hi cap! Però no sempre hi caiem...

-En la majoria dels casos de trasplantaments, l'òrgan a trasplantar passa per diversos "rentats" que tenen la intenció de fer-lo menys antigènic pel receptor. I el receptor passarà la resta de la seva vida prenent immunossupressors, en la majoria dels casos. Suposo que això té a veure amb el fet que no existeixen MHC idèntics... i que no seria necessari en cas de bessos univitelins, en què sí que l'MHC és idèntic!

(Perdona pel rotllo fotut... =P)

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP