dilluns, 20 de juny de 2011

Perdurar en el temps

Som efímers, ho vulguem acceptar o no. En un programa que feien a TV3 on Albert Om anava de convidat un cap de setmana a casa d'algú conegut, en una de les edicions va visitar a Eduard Punset, el qual va deixar anar que encara ningú ha demostrat que ens haguem de morir. Però també és cert que encara no hi ha hagut ningú que hagi sobreviscut més d'un segle i poc més. I és que arriba un moment en que el nostre cos fa fallida, i com que estem envoltats de microorganismes per tot arreu, tan per dins com per fora del cos, ràpidament ens descomponem i acabem reduïts a ossos i finalment a pols. 

Hi ha casos, però, on els cossos sembla ser que no noten el pas del temps, sinó que tot i haver mort, queden en un estat momificat. I és que la momificació no és un invent dels Egipcis com puguem pensar, allò tan sols és una recreació artificial del que realment passa a la natura en certes condicions que no permeten que un cos es descompongui. Un exemple en són els anomenats bog bodies.

Aquests bog bodies són cossos que han estat trobats a les torberes del Nord d'Europa. Les torberes són aiguamolls bàsicament formats d'una molsa que es diu Sphagnum: aquesta molsa mor i es descompon, creant capes que es van acumulant successivament (la torba), i sobre de les quals hi creix més molsa, ja que les molses mortes són una font de matèria orgànica molt important. Precisament aquesta descomposició tan lenta posteriorment donarà lloc al carbó que tots coneixem.

Doncs bé, aquest ambient és molt àcid (és a dir, que l'aigua té un pH molt baix), i si això ho combinem amb unes condicions pobres en oxigen i el fet que al Nord d'Europa l'ambient és molt fred, tenim unes condicions que no afavoreixen pas la proliferació dels microorganismes que ens redueixen a un no res quan estem morts. Per tant, un cos que es quedi allà mig enterrat serà envoltat dels àcids que s'alliberen durant la descomposició, anomenats àcids húmics, i el pH extremadament baix conservarà el cos. Talment com si parléssim de cogombrets en vinagre!

Aquí sota us deixo unes imatges de bog bodies, perquè veieu com es conserven de bé les faccions, les arrugues...

Aquest és l'home de Tollund, que s'ha datat del segle IV abans de Crist. Va ser trobat a Dinamarca, i es creu que era probablement una mena de sacrifici, ja que duia una soga al coll. 

 Font: Wikipèdia



Podeu veure'n més imatges aquí!

dilluns, 13 de juny de 2011

Els grans canvis

Fa més o menys un any i mig - dos anys que arreu del món es va desencadenar la pandèmia de la grip A. Tot un esdeveniment estrany, que de sobte es tornés tan virulenta. La grip és una malaltia vírica a la qual estem molt acostumats i que cada hivern pateixen milions de persones sense que això esdevingui un maldecap. Aquells que es troben en situacions de risc (edat avançada, immunosuprimits...) sí que poden acabar molt greus i fins i tot morir, però sabem que no és el pa de cada dia. Ara bé, també sabem que cada any "treuen una nova vacuna" i que la de l'any anterior no serveix. Sembla ser que aquest virus, doncs, no és molt estable i que de tant en tant pot passar a ser molt més nociu del que cabria esperar.

Tot això s'explica només fixant-nos en el seu genoma. Els virus no es poden considerar ni éssers vius pel fet que són paràsits obligats, ells per sí sols no poden completar el seu cicle de vida i necessiten una cèl·lula que els aporti allò que ells no tenen. Si agafem un tros de material genètic i l'emboliquem amb una càpside feta de proteïnes ja tenim un virus muntat, lluny de la complexitat d'una cèl·lula eucariota, per exemple. Doncs el virus de la grip té dues particularitats que expliquen el seu "modus operandi": primer de tot, que és un virus de RNA, és a dir, que el seu genoma no és DNA com en el nostre cas sinó RNA. Ja, i això què hi té a veure? Doncs el fet que sigui RNA és interessant perquè la "maquinària" que fabrica aquest material genètic (anomenada RNA polimerasa), tendeix a equivocar-se molt més que no pas la seva companya DNA polimerasa (és a dir, la que fabrica el DNA), ja que aquesta segona, si bé s'equivoca, és capaç de reparar l'error que ha fet. Polimeritza, se n'adona que l'ha cagat, torna enrere i ho arregla. Per tant, en global l'error és menor. En canvi en el virus de la grip (i en tots els genomes de RNA) els errors es cometen amb molta més freqüència, ja es van acumulant sense que ningú ho arregli. I com que això és el que transmetem a la descendència, ells tindran els mateixos errors que el progenitor. 

Aplicant aquesta teoria a la grip, el que passa és que aquest virus estacionalment va acumulant totes aquestes mutacions, i moltes d'elles estaran als llocs que nosaltres utilitzem per reconèixer-los. Per tant, els anticossos que les nostres cèl·lules fabriquen per vèncer l'any següent no serveixen perquè no troben la diana específica per la qual han estat dissenyades. És talment com l'esquema del pany i la clau: si canviem una miqueta el pany, encara que pugui semblar el mateix, la clau ja no entra. Aquests canvis es coneixen com a "anigenic drift", és a dir, el fenomen de deriva antigènica. Per tant, cada any hem de fer una nova vacuna que sigui eficient per a aquest virus.

La segona característica d'aquest virus, i el que va provocar la gran pandèmia, és que es tracta d'un virus que té el seu genoma segmentat en trossets dins la càpside. Concretament, en vuit trossets. I només quan s'ajunten els vuit el genoma és funcional. I sabent això, juntament amb el fet que l'home no és l'únic que pot ser infectat per la grip (sinó que precisament aquest virus ha saltat de les aus aquàtiques als homes), ens podem plantejar una pregunta: què passa si dos virus coincideixen dins una mateixa cèl·lula? Els virus quan entren a una cèl·lula trenquen la seva càpside de proteïnes i ho aboquen tot, per multiplicar-se i després agafar de nou els vuit trossets i tornar-los a encapsidar. En el cas que tinguem dos virus diferents dins una cèl·lula (per exemple un humà i un d'aus), com saben els virus quins trossets han d'encapsidar, quins són "els seus"? Senzillament no ho saben, i ja l'hem liat: un virus pot encapsidar uns trossets de virus humà i uns de virus d'au, es crea una nova variant molt més infectiva i ja tenim una pandèmia. D'aquest fenomen se'n diu "antigenic shift".

Explicat així sembla molt senzill, però no ho és tant: s'ha de veure des del punt de vista que d'un virus ens n'entren bilions de còpies dins del cos, i això multiplicat per totes les possibles persones que s'infecten per la grip ens dóna una gran gran quantitat de possibles combinacions (i per tant, s'incrementen molt més les possibilitats de que passi del que jo us he explicat aquí). Segurament moltes d'aquestes reorganitzacions i males encapsidacions no acaben sent fructíferes, el virus no tira endavant i mor. Però en algun cas passa i... I llavors ja hem vist què passa. Aquest fenomen s'ha vist que és cíclic, que cada trenta o quaranta anys d'aquest virus en surt una nova variant. Caldrà veure el proper cop què passa i com passa, ja que qui sap... Potser haurem trobat la manera de fer-hi front!

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP