dijous, 9 de febrer de 2012

Possessius extremistes

En aquest bloc ja vaig parlar en alguna ocasió del MHC, aquelles molècules que d'alguna manera ens identificaven, que cadascú de nosaltres en té de diferents. Vaig comentar que estaven relacionades amb el nostre sistema immunitari i la capacitat de poder reconèixer tot allò que ens envolta i que pot ser potencialment perillós, fent que els nostres leucòcits puguin "especialitzar-se" per a combatre un agent determinat.

Hi ha, però, altres funcions en les quals aquestes molècules poden participar: poden funcionar com a feromones. En ratolins, on l'exploració i reconeixement entre individus és bàsic en el seu comportament, s'ha vist que són capaços de reconèixer a través de l'òrgan vomeronasal i l'epiteli olfactiu vàries substàncies de l'orina d'altres ratolins. El més sorprenent és que entre aquestes molècules hi ha pèptids associats a aquestes molècules de MHC! Cada MHC és especial i únic per a un pèptid, s'hi uneix i el reconeix específicament. Doncs els MHC són alliberats en l'orina, i allà són capaços d'unir substàncies volàtils, "lligar-les" d'alguna manera, fent que sigui més senzill que un altre ratolí les reconegui. Com que són específics de cada individu, en olorar l'orina d'un altre individu en realitat el que estan fent és reconèixer-lo, "llegir-li el DNI", d'alguna manera. I això els és útil, als ratolins? Doncs molt! Els ratolins prefereixen a les femelles que a través de la seva orina alliberen MHCs més diferents al seu, i contràriament, les cries prefereixen envoltar-se d'altres cries i de femelles amb MHCs semblants al seu. El significat de tot plegat és bastant clar: en el primer cas, es busca la màxima variabilitat i evitar complicacions posteriors; en el segon cas, sempre és millor trobar la teva mare i els teus germans que no pas que t'hagin d'adoptar!

Un dels aspectes més curiosos relacionats amb el MHC i amb les feromones que passa en els ratolins és l'efecte Bruce. Primer de tot, abans d'explicar en què consisteix, s'ha de tenir en compte un aspecte de la conducta dels ratolins mascles: davant d'un altre individu, el que sempre fan és explorar-lo, i un cop detectat hi ha tres solucions possibles (a grans trets): si és una femella, la intenten muntar. Si és un mascle conegut, no li fan res. I si és un mascle que no coneixen, l'agredeixen. I com s'ho fan per reconèixer-los? Doncs a través dels pèptids lligats al MHC tal i com ja hem comentat. Però encara hi hauria una nova situació: que topin amb una femella que es troba embarassada. I en aquest cas, què fan? Doncs resulta que com que no són capaços de distingir si a aquella femella l'han deixat embarassada ells o no, a través d'aquest sistema del MHC s'indueix l'avortament. D'aquesta manera, s'asseguren que ells la poden muntar de nou i que la cria serà seva. 

Durant l'aparellament, el mascle allibera feromones entre les quals hi trobaríem els MHC. La femella, a través d'un mecanisme neuroendocrí, interpreta aquestes senyals i hi ha un procés "d'aprenentatge", que comporta un bloqueig de la transmissió nerviosa a una regió determinada del cervell. Un segon encontre entre ambdós individus un cop ella ja estigui embarassada significarà que la femella entrarà en contacte de nou amb aquell fenotip exclusiu de MHC, i que el procés d'aprenentatge es manifesti, tot evitant l'avortament. En cas que la femella entri en contacte amb un altre mascle diferent (per tant, amb un MHC que no coneix), el mecanisme de restricció no funcionarà, i s'induirà l'avortament. Hem de pensar que tot això no és un mecanisme conscient, sinó que els mecanismes de reconeixement, de connexions i desconnexions neuronals i d'avortament són mecanismes fisiològics. 

Tot plegat sona una mica bèstia, però mirat des d'un punt de vista evolutiu veiem com lluitar per tenir descendència no es limita només a tenir millors atributs, a ser més fort o fins i tot a tenir uns espermatozous potents, sinó que es pot anar molt més enllà, i tot per instint de supervivència. 

4 comentaris :

Yáiza 9 de febrer de 2012 a les 15:22  

Oooostres. Déu ni do això que expliques! No tenia ni idea de res d'això, ni que les MHC apareguessin també a l'orina, ni que servissin per al reconeixement dels individus ratolins... Però això de l'efecte Bruce m'ha sorprès molt! O sigui que si una pobra femella no fa més que voltar pel món i es va trobant amb mascles diferents... es passarà la vida quedant-se embarassada i patint avortaments? No sembla gaire rentable per a la supervivència de l'espècie, no? Però bé, en tot cas i com dius tu al títol... això és ser molt possessiu, per part dels ratolins mascles! Quins paios!

Laia 9 de febrer de 2012 a les 15:36  

Yaiza, tens raó, però en realitat això de que no és gaire rentable per a la supervivència de l'espècie a nivell individual importa un rave. A nivell evolutiu es dóna molta importància, però un individu mira de perpetuar-se ell i punt, almenys en el cas dels ratolins. De fet, en situacions d'estrès, d'entre les moltes coses que passen a un segon pla s'hi inclou tot el que comporta conducta sexual i reproducció, per exemple. Suposo que és preferible apretar a córrer i després ja pensarem en l'espècie ;)

XeXu 9 de febrer de 2012 a les 19:18  

Això és una mica 'qui no corre, vola', oi? Allà tothom s'espavila per repartir els seus gens. Però més enllà de la bioquímica de l'assumpte, que déu n'hi do, m'ha fet gràcia el comportament del mascle murí, no difereix tant de la idea que tenim del mascle humà, oi? Si és que no evolucionem.

Molt complex el tema del MHC, penso que ha de ser un dels sistemes més complicats de regulació que tenim al cos, però és que si no regulem bé algunes coses, tot se'n va en orris, o ens moriríem d'una 'patada' de conill, que deien a casa meva.

Marina 9 de febrer de 2012 a les 23:36  

Ostres! que interessant! No sé com funcionen altres animals que tenen una conducta similar (en referència a l'orina) com ara els gossos, deu ser alguna cosa semblant??
bondiaciencia.blogspot.com

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP