dijous, 18 de desembre de 2014

Com es consumeix una espelma?

Al bany en tinc una i de vegades l'encenc perquè l'estança faci bona olor. Una taula d'un restaurant a la qual s'intenta donar un toc romàntic. La meva àvia posant-ne una a Santa Llúcia. Les espelmes són un instrument que avui en dia és gairebé merament decoratiu o simbòlic, però que uns quants segles enrere eren la única font de llum artificial de la qual disposava la gent. Sigui quina sigui la utilitat que li donem, no deixa de ser una imatge bonica anar veient com la cera es va consumint fins que l'espelma acaba desapareixent. Aquest fet tan trivial, però, és un gran exemple de com hi ha reaccions químiques en tots i cadascun dels esdeveniments més quotidians.

Si ens aturem a pensar de què estan fetes les espelmes se seguida ens vindrà al cap que estan fetes de cera. Temps enrere aquesta cera s'obtenia de les abelles, de greix animal o d'alguns olis vegetals, però avui en dia la cera ha estat substituïda per la parafina. La cera feta de parafina no és res més que una barreja de diferents tipus d'hidrocarburs, és a dir, molècules fetes de llargues cadenes de carboni i hidrogen, que tenen una gran plasticitat tèrmica. Si ens hi feixem bé, una de les grans característiques de la cera de les espelmes és que és sòlida a temperatura ambient, quan l'escalfem esdevé líquida i finalment va desapareixent al llarg del procés, es consumeix. I és precisament aquesta gran capacitat de la cera de canviar d'estat físic ràpidament el que permet que una espelma s'encengui. 

Ens centrem en la cera de parafina, la més comuna en les espelmes d'avui en dia. Aquest compost té una temperatura de fusió d'entre 50 i 70 ºC aproximadament, mentre que per tal que passi d'estat líquid a gas cal que la temperatura s'elevi com a mínim fins als 370 ºC. La vaporització de la cera és imprescindible per tal d'iniciar la combustió, de manera que quan acostem un llumí a l'espelma sempre volem encendre el ble sense ésser conscients que en realitat el que ens interessa és fondre una mica de cera, que ja pot ser la del cos de l'espelma o la mica de cera que de vegades recobreix el ble. I per aconseguir-ho s'han d'assolir els ja anomenats 370ºC. El vapor de la cera s'encén amb el foc i comença a cremar a la regió del ble, i com qualsevol altra reacció de combustió necessita oxigen, allibera diòxid de carboni i aigua, i desprèn energia en forma d'escalfor. Aquesta escalfor es distribueix per l'ambient tant per conducció (contribueix a anar fonent la resta de la cera) com per convecció, tot promovent que les masses d'aire es desplacin i l'aire "net", ric en oxigen, arribi a la flama. Una combustió és un sistema que es va retroalimentant a ell mateix fins que s'acaba la font a cremar, per això són tan complicats d'extingir els incendis forestals: hi ha fusta a dojo, i només que faci una miqueta de vent s'afavoreix l'aport d'oxigen, un dels components imprescindibles de la reacció.

És força impressionant, també, pensar que la flama d'un llumí o d'un encenedor arriben fins a aquests 370 ºC necessaris per fondre la cera, 370 ºC són molts graus! Doncs encara són pocs: la flama d'un llumí (o d'un encenedor, o d'una espelma encesa, etc.) pot arribar fins als 1400 ºC aproximadament! Si ens la miréssim de ben a prop descobriríem que la flama no té pas un color homogeni, sinó que aquest va variant i que això és un fet indicatiu de la seva temperatura. La part més exterior, que és la que està més en contacte amb l'oxigen, és la regió més calenta, la que pot assolir aquests més de 1000 graus, i es caracteritza per tenir una coloració blavosa. La part més brillant de la flama, el centre, no és pas la més calenta malgrat que ho pugui semblar, i pot arribar als 1000 ºC. A la base de la flama, tocant al ble, aquesta es torna d'un color més ataronjat i té una temperatura prou remarcable, d'uns 800 ºC. Aquests valors varien segons el tipus de material que estem cremant i la presència de més o menys oxigen en l'aire, però ens ajuden a veure la gran quantitat d'energia que emmagatzema una senzilla flama.

Temperatures de fusió, de vaporització, regions més o menys calentes de la flama... Crec que davant de la imatge hipnòtica del vaivé d'una espelma i de l'ambient romàntic que evoca... Tot això queda en un segon pla.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Desmitificant el biòleg de bata

El post d'avui és una mica autobiogràfic, però em venia de gust compartir una reflexió que vaig fer l'altre dia, tot fent la vista enrere de la meva pròpia evolució en el món de la ciència. Una evolució que va començar davant d'un aquari al Zoo de Barcelona i que ha acabat en un laboratori de recerca biomèdica. 

Ja fa gairebé un any vaig fer un post al meu bloc personal parlant de tota la meva trajectòria acadèmica, de les voltes que dóna la vida i de com ens hi anem adaptant. Un moment clau per mi va ser la decisió d'abandonar la biologia marina i dedicar-me a la vessant més clínica i molecular, passar de bota a bata, i és que no ho veia gens clar. A mi m'agradava la idea d'anar a les platges a fer censos, enrolar-me en un vaixell i fer immersions, fer fotoidentificació de cetacis... I per contra, què estava escollint? Tancar-me cada dia dins un laboratori fent experiments monòtons i estar asseguda tot el dia a la poiata o davant l'ordinador. Però tres anys després d'haver posat per primer cop un peu a un laboratori puc dir que estava bastant equivocada: no paro en tot el dia!

Per fer experiments en un laboratori es necessiten molts reactius i diferents aparells. Els instruments que són d'ús més comú segurament els tindrem al nostre abast, però els que són més complexes solen estar situats en espais comuns que els diferents usuaris d'un centre de recerca poden utilitzar. Segons les dimensions del centre anar d'un lloc a l'altre pot ser una petita excursió, i si ho has de fer moltes vegades al llarg del dia... T'estalvies anar al gimnàs!

I encara més: hi ha aparells força grans (i també força cars) que només estan a certs centres de recerca i que es poden fer servir sota la supervisió d'un tècnic, havent fet prèviament un petit curs o demostrant que el saps fer servir. S'anomenen serveis, i cada usuari ha de pagar per processar les seves mostres. Són aparells com ara un microscopi electrònic, un espectròmetre de masses o un citòmetre de flux. Com que no n'hi ha a tot arreu és freqüent haver-se de desplaçar fins als centres on estan, de manera que per completar un experiment pot ser que hagis d'anar d'una punta a l'altra d'una ciutat. Si algun cop passegeu per un parc científic o si esteu a prop d'una universitat on hi hagi laboratoris de ciències, podreu veure gent anant amunt i avall amb caixes blanques de poliestirè: potser a dins hi porten mostres que per un motiu o altre han de dur a un altre edifici per poder-les processar. 

A més, fins i tot dins del mateix centre de recerca no tots els experiments es fan al mateix lloc: si no es necessiten condicions estèrils es pot treballar al mateix laboratori, mentre que si els experiments s'han de fer amb cultius cel·lulars cal treballar en una cabina de flux, que segurament estarà en una sala a part condicionada. Aquestes sales solen estar sota irradiació UV cada nit, tenen unes condicions de neteja especials i de vegades també tenen un sistema de doble porta per entrar que està sota pressió positiva, per evitar que els microorganismes de fora contaminin la sala.  

Per altra banda, normalment cada investigador no fa només un experiment, sinó que ha de combinar un parell de protocols cada dia i anar fent. Per tant, quan hi ha una centrifugació de vint minuts, quan les cèl·lules han d'adherir-se i les deixem descansar una hora, quan un tractament ha d'actuar durant un parell d'hores... Totes aquestes estones "mortes" s'aprofiten per continuar altres experiments, per anar d'un lloc a un altre a buscar reactius, etcètera. 

Sóc una persona nerviosa, i reconec que segurament tinc un punt d'estrès superior a la mitjana de la resta de la humanitat. Però l'altre dia em vaig adonar que últimament em moc entre tres centres de recerca diferents i que pujo i baixo escales incomptables vegades cada dia, recorrent passadissos amb les mans ocupades. D'estàtic, res! 

dijous, 13 de novembre de 2014

L'univers de les granotes

Una de les coses que més m'impressiona del món animal és l'enorme biodiversitat que hi ha. No podem pensar en exemplars únics de tortugues, dofins, falgueres o mosques, sinó que de cadascun d'aquests animals en coneixem múltiples espècies diferents, adaptades a l'indret on viuen i amb propietats que poden arribar a ser espectaculars.

Les granotetes, malgrat ser animals llefiscosos i amb uns ulls enormes, sempre m'han fet molta gràcia. Com a amfibis són la baula de la cadena que ens permet comprendre com els animals van sortir de l'aigua per colonitzar ambients terrestres: respiren a través de pulmons, però com que encara depenen de l'aigua la seva pell és permeable a l'intercanvi de gasos. Pel que fa a les extremitats, tenen unes potes posteriors que els permeten fer grans salts quan són fora l'aigua, però que alhora també són unes bones aletes per a nedar a les basses. Per a mi són un gran exemple del que comentava anteriorment: un sol animal però múltiples espècies, les quals poden arribar a ser molt diferents entre sí. I és que segons l'ambient colonitzat les adaptacions morfològiques i fisiològiques varien, i en el cas de les granotes aquestes poden arribar a ser molt impactants. 

Tenir la capacitat de respirar a través de la pell és un avantatge per a les granotes, ja que tot i ser menys eficient que la pulmonar, els permet estar-se una bona estona sota l'aigua. Però si el teu hàbitat és un llac a 4000 metres on la radiació UV és molt elevada, l'oxigen escasseja i les temperatures cauen fàcilment, resguardar-se dins l'aigua pot ser una bona estratègia. És per això que la granota del llac Titicaca pràcticament viu dins de l'aigua, i per poder captar tot l'oxigen possible per respirar té la pell molt arrugada i per tant, més superfície per intercanviar gasos. No l'afavoreix gaire, potser... Però fa la seva funció.


Si marxem cap a la zones tropicals i selvàtiques hi trobarem grans boscos i un ambient molt humit, condicions molt diferents de les que hi ha a alta muntanya. En aquestes regions podem trobar per exemple granotes voladores, com la Wallace. Aquest animaló té unes membranes interdigitals inusualment grans, que recorden més a les d'un rat-penat que no pas a les d'una granota, i a més la pell que té a banda i banda del cos és més flàccida del normal, a mode de "flaps". Això li permet fer salts de fins a quinze metres, mol útils per fugir cames ajudeu-me dels depredadors!  Per contra, les granotes amb més mal geni opten per una tàctica més intimidatòria, com és el cas de les granotes dard blaves. Aquesta espècie, a diferència de la Wallace, no té membranes entre els dits, de manera que és molt mala nedadora i gairebé sempre la trobarem en zones terrestres, on és més vulnerable. Per defensar-se la seva pell és de color blau llampant i conté nombroses glàndules amb un verí que paralitza (o fins i tot pot arribar a matar) als depredadors. Nombroses tribus de natius havien impregnat les puntes de fletxes i dards amb aquest verí per tal de caçar, i d'aquí el nom que se li va atorgar.


I podríem seguir amb les granotes dels arbres, les múltiples espècies verinoses que hi ha, les que creixen fins a mides insospitades perquè mengen tot el que troben per davant, i un llarg etcètera. Més enllà de ser imatges boniques, el gran ventall de formes, colors i adaptacions dels animals és tot un univers per descobrir i sobretot per comprendre. 

diumenge, 2 de novembre de 2014

BioArt

La setmana passada vaig descobrir a Selin Balci, una dona llicenciada en microbiologia que ha aconseguit fusionar art i ciència. No treballa amb un llenç en blanc, ni amb pintures, ni amb pinzells. La base de les seves creacions són plaques amb medi de cultiu, els seus pinzells són, segurament, nanses de Kolle i similars, i el color, la textura i les formes de les seves creacions són fongs que creixen formant floridures.


Normalment els fongs es fan créixer en plaques de Petri que s'omplen amb una barreja de glucosa, proteïnes i agar amb els quals poden sobreviure. A mesura que van creixent a la placa es van formant colònies, que normalment adquireixen una forma radial i un aspecte com de cotó, ja que els fongs que creixen fent floridures emeten uns filaments anomenats hifes. Com que n'hi ha de moltes espècies, amb diferents metabolismes i pigmentacions molt variades, fent servir les floridures es poden crear composicions ben impressionants... I que a més a més, estan vives!

Per a les seves creacions. Selin fa servir un paper sintètic i resistent a l'aigua, el qual impregna amb agar de patata i dextrosa. Sense medi de cultiu els fongs no poden créixer, de manera que desconec si impregna tota la superfície del paper o si bé només en posa a les zones on vol que creixin les colònies. Sigui com sigui, un cop té la superfície de treball preparada i ha esterilitzat tot el material que ha de fer servir (per evitar que petites espores que hi ha a l'ambient "contaminin" l'obra), ja pot començar a "pintar" el seu llenç en blanc. Només ha d'agafar una nansa, tocar els fongs que manté en creixement en tubs d'assaig i després posar en contacte aquesta nansa amb el medi de cultiu. Després manté el llenç en unes condicions d'humitat i temperatura aptes per al creixement dels fongs i va observant com a cadascun dels punts del "llenç" on ha tocat apareix una colònia. Al cap d'un o dos mesos les colònies ja tenen una mida considerable i l'obra la sol donar per acabada. Arribats a aquest punt és important aturar el creixement dels fongs, assecant el llenç i ruixant-lo amb un fixador acrílic. 


Personalment he de dir que em va impressionar bastant aquesta idea, la vaig trobar molt original i impactant tant per la base científica que fa servir com per la manera de jugar amb els colors i les formes de les colònies. Però la idea no és nova, ja que amb plaques de Petri i diferents colònies bacterianes jo ja havia vist composicions molt gracioses. 

La gràcia d'aquestes composicions és, per una banda, que saps que el punt que toquis del medi de cultiu tindrà una colònia en un futur i per tant pots fer la forma que vulguis. I, en segon lloc, és interessant jugar amb les propietats dels microorganismes que es tenen entre mans i amb els medis de cultiu per generar diferents colors. Per exemple, els medis de cultiu que porten sang són vermells, però si hi afegim un bacteri capaç de fer hemòlisi al voltant de la colònia es generarà un halus blanc. O si el medi porta un indicador de pH, si fem que els bacteris fermentin un determinat substrat generaran àcid làctic que farà canviar el color del medi, virant de vermell a groc. O si al medi li posem sulfat de ferro, si els bacteris són capaços de produir sulfur d'hidrogen es formarà un precipitat de color negre (sulfur de ferro) quan ambdues substàncies reaccionin.  Tot un món de possibilitats, que pot desembocar en coses com aquestes. 


En resum... Un descobriment gratificant, el de Selin Balci. Sempre hi haurà defensors i detractors de la tècnica, de què és art i què no ho és... Però què voleu que us digui, pel sol fet de ser BioArt a mi ja em fa gràcia!

dissabte, 18 d’octubre de 2014

Beer per controlar la conducció temerària

No cal dir que alcohol i conducció no són bons amics: la desinhibició, la pèrdua de reflexes, tot contribueix a que en aquestes condicions siguem un perill a la carretera. De vegades un no n'és conscient, diu que "va bé" però si hagués de reaccionar de manera ràpida davant un imprevist potser seria massa lent. La inconsciència de la societat en general fa que davant de qualsevol norma social s'hagi d'imposar un càstig, ja que sembla que és l'única manera de fer que es compleixi.

En el cas de l'excés d'alcohol al volant, per controlar-lo el que es fa és "fer bufar": et posen un trasto a la boca que recorda a un espiròmetre i has de bufar tant fort com puguis. Després surt un numeret en una pantalla que indica la quantitat d'alcohol que portes a sobre. Val a dir que l'aproximació que se n'obté és menys fiable que la detecció dels nivells d'alcohol en sang, però a peu de carretera és una bona mesura per tal d'identificar qui va passat de voltes.

Com s'ho fa, però, aquest aparell? Què té a dins? Com es converteix la quantitat d'alcohol a l'alè en un numeret?

El detector que es fa servir als controls d'alcoholèmia té un funcionament prou senzill: aprofita la propietat que tenen les molècules d'absorbir una part de la llum que els arriba, una propietat que es coneix amb el nom de Llei de Lambert-Beer. Aquesta llei diu que hi ha una relació logarítmica entre la transmissió de la llum a través d'una substància, el coeficient d'atenuació de la substància i la distància que la llum recorre al llarg del material en qüestió. Una frase una mica massa rebuscada, com a majoria de lleis, però que es pot entendre de manera més senzilla.

Tornem al cas de l'alcohol. Podem haver begut una cervesa, un combinat o una copa de vi, però tots ells coincideixen en que porten etanol, una molècula que conté un grup alcohol (OH-). Els grups alcohol tenen la propietat d'absorbir la llum en el rang de l'infrarroig, de manera que si fem incidir un feix de llum d'aquestes característiques sobre una suspensió que contingui alcohol, la quantitat de radiació infraroja que en sortirà serà menor. En aquesta web posen un exemple força bo per acabar d'entendre-ho: la idea del funcionament és el mateix que el  d'unes ulleres de sol, que absorbeixen una part de la llum que els arriba per tal que no ens faci mal als ulls (en aquest cas, absorbeix en el rang dels ultraviolats).

Dins l'espiròmetre hi tenim una font de raigs infraroigs que emet la longitud d'ona específica que els grups OH capten, un espai buit per on circularà l'alè que expirem i un detector de raigs infraroigs. Quan algú bufa dins de l'aparell, l'espai buit que hi ha dins s'omple d'alè que conté CO2, vapor d'aigua i moltes altres substàncies volàtils, entre elles els OH- de l'alcohol. Aquests interferiran en el flux del feix infraroig i n'absorbiran una part, de manera que el feix d'infrarroigs que arribarà al detector serà menor que el que s'havia emès. Contra més alcohol haguem consumit més energia del feix infraroig serà captada pels grups OH, i com que coneixem quin és el coeficient d'absorció específic de l'alcohol podem calcular quina és la concentració d'alcohol que hi ha a l'alè. 

Aquesta llei es pot aplicar també en molts altres camps. Per exemple, al laboratori la fem servir per quantificar molècules, tals com RNA o DNA sense necessitat de tenir uns estàndards de concentració coneguda i haver de fer corbes patró per extrapolar cada vegada.

Com veieu, una Llei amb múltiples aplicacions. Potser poc s'ho imaginava al segle XIX, el senyor Beer, que els seus càlculs servirien per poder controlar a peu de carretera qui ha begut més beer del compte!

dimecres, 8 d’octubre de 2014

S'estova o s'endureix?

Hi ha moments crítics al llarg del dia, i per mi un d'ells és l'hora del berenar: tenir aquell rau-rau a la panxa i tot i saber que no queda gaire per l'hora de sopar, tenir la necessitat d'una aportació extra de glucosa. Entrem, doncs, a un rebost imaginari a veure què hi trobem: és dilluns, el cap de setmana hem mandrejat i no hi tenim gran cosa. Només hi ha un paquet per estrenar de pa torrat, un paquet de galetes obert i un tros de pa de pessic que ens va fer la mama la setmana anterior. 

Què triaríeu?

La millor opció segurament serà menjar un parell de torradetes amb oli i sal, si no tenim res per posar-hi a sobre. I és que probablement les altres dues opcions no valdran res: mentre que les galetes s'hauran estovat, el tros de pastís s'haurà assecat, de manera que o el suquem en un vas de llet o no valdrà res. Segur que us ha passat algun cop, però el més curiós potser és pensar: Per què? Què ho fa que les galetes s'estovin i els pastissos/pa de pessic i similars s'assequin amb el pas dels dies?

La clau de tot plegat és que els pastissos retenen força humitat dins seu, en tenen molta més que no pas l'aire, de manera que amb el pas dels dies la "perden" i s'assequen, la humitat és transferida a l'ambient. Les galetes, en canvi, retenen molt poca humitat i proporcionalment en tenen molta menys que no pas l'aire, i per tant "capten" la humitat ambiental i s'estoven.

El motiu intrínsec d'aquestes diferències en el grau d'humitat el trobem a les receptes que es fan servir en cada cas. Tan les galetes com els pastissos porten ous, farina, sucre, algun tips de greix (oli, margarina, etc.) i de vegades una mica de llet, tots ells elements que aporten humitat, ja sigui per la seva base aquosa o per la seva capacitat higroscòpica. Tots ells, en una o altra proporció, els trobem a les receptes de les galetes i els pastissos, de manera que no sembla que això sigui l'element clau per entendre els canvis d'humitat. 

Un cop feta la massa, la pasta del pastís o bé les galetes ja formades han de passar pel forn per tal de coure's. I heus aquí el pas on el protocol d'execució canvia força: mentre que els pastissos es couen uns trenta minuts a 180 ºC, les galetes (almenys a nivell industrial) es couen a diferents temperatures, cada vegada més elevades, que poden arribar als 350 ºC. Durant aquest procés la galeta perd gran part de la humitat que havia retingut i s'alleugereix, mentre que en el cas del pastís això no passa de manera tan acusada, la pèrdua d'humitat és molt menor i l'esponjositat que li aporta el llevat i el procés d'elaboració afavoreix que quedi una massa més cremosa. 

Ara ja podem entendre per què se sol recomanar que, un cop obert l'envàs de les galetes, aquest s'ha de guardar en un recipient el màxim d'hermètic possible: el que volem evitar és que la humitat ambiental impregni la massa de les galetes i ens les estovi. A més, no sé si encara es fa però recordo capses metàl·liques antigues de galetes que a dins portaven un petit sobre amb boletes que hi posava silica gel. El gel de sílice és un polímer de diòxid de silici que té la capacitat de retenir la humitat, gràcies a que té grups hidroxil (OH) que interaccionen fent ponts d'hidrogen amb les molècules d'aigua. Quan fabriquem boletes d'aquest material, aquestes retenen la humitat ambiental adsorbint a la seva superfície les molècules del vapor d'aigua contingut a l'aire, protegint les galetes i mantenint-les saboroses i amb la consistència que toca durant més temps. 

Per tant, la lliçó del post d'avui: quan obriu un paquet de galetes... Us les heu d'acabar totes! 

dimarts, 30 de setembre de 2014

Jugar a ser Déus

Un dels últims llibres que he llegit és Jugar a ser déus. Els dilemes morals de la ciència, de Salvador Macip i Chris Willmott. S'hi recullen 8 avenços científics que tenen un gran impacte en el camp de la biomedicina, però que també desperten molts debats ètics pel que fa als seus límits d'aplicació. Un dels punts forts del llibre, des del meu punt de vista, és la gran quantitat de preguntes que planteja, tot desemmascarant les dues cares de la moneda, fent-nos adonar que és molt fàcil creuar una línia vermella i que certs poders es facin servir de manera il·lícita.

Què pot tenir de dolent una base de dades del genoma de la població? Podria ajudar a resoldre molts crims. I aprendre a llegir l'activitat del cervell tot desxifrant els nostres pensaments? Seria un gran avenç per a tots aquells que es troben en estat vegetatiu, podrien arribar a comunicar-se de manera molt més fluïda amb el seu entorn. No tot és tan senzill com sembla a primer cop d'ull, i és que amb una mica de mala fe de totes les millores tecnològiques que es citen al llibre se'n pot fer un mal ús. A més moltes d'elles també comporten un cert risc, i el seu alt cost segurament fomentaria que les diferències socials entre rics i pobres augmentessin.   

Com a persona vinculada al món científic reconec que hi ha molts aspectes que ni tan sols m'havia qüestionat, potser per pecar d'innocent o per no tenir una visió més global i centrar-me només en la tècnica i en el seu potencial biològic. Un dels capítols que més em va agradar va ser el del diagnòstic genètic preimplantacional, em va fer pensar molt i em va fer adonar que de vegades és molt complicat ser empàtic i posar-se a la pell d'aquells que tenen arguments en contra del nostre propi raonament.

El diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) consisteix en fer una anàlisi d'una part d'un embrió per tal de poder seleccionar aquells que tenen una determinada característica. Aquesta tècnica va lligada a la fecundació in vitro: un òvul és fecundat al laboratori, tot formant-se un zigot, una única cèl·lula. Aquesta cèl·lula es divideix en dues, i cadascuna d'elles també es divideix. Per tant, a partir del zigot acabem obtenint una massa formada per 2, 4, 8 cèl·lules, i així anar fent. Quan l'embrió té unes 8 cèl·lules és possible extreure'n una o dues i que això no afecti al seu desenvolupament. D'aquesta cèl·lula només cal extreure'n el material genètic i analitzar-lo per tal de determinar, per exemple, si aquell embrió és portador d'alguna malaltia congènita. Com que normalment en un procés de fecundació in vitro es fecunden diferents òvuls, és possible analitzar-ne uns quants i seleccionar quins són els que volem implantar a l'úter de la dona.

Un dels aspectes que certs col·lectius critiquen d'aquesta tècnica és que la selecció dels embrions fa que la concepció perdi el misticisme que se li atorga, i es titlla d'assassins als encarregats de descartar els embrions que no es faran servir. Des del meu punt de vista el concepte de fetus s'emmarca en estadis més avançats del desenvolupament i per tant no comparteixo aquest raonament, tot i que és cert que es perd material biològic, el qual no es pot fer servir tampoc per fer recerca i que està condemnat a perdre's o a ésser congelat per ser donat en un futur. Partint d'aquesta base, i que les malalties congènites no les considero cap obra de Déu sinó la combinació per atzar de certs al·lels, trobo perfectament lícit aplicar aquesta tècnica per evitar l'aparició de certes malalties. Els problemes, però, vénen quan cal posar límits. Quin criteri fem servir per seleccionar quins al·lels triem? S'hauria de poder escollir el sexe del nadó per capritx? Com que el procés es fa in vitro i es poden fer servir òvuls de donants, cal posar límit pel que fa a l'edat de les mares? Quina? Preguntes complexes, amb respostes encara més diverses i controvertides. 

I el llibre obre molts més debats encara, com per exemple la possibilitat que els pares volguessin seleccionar que el nadó tingués una determinada minusvalidesa que ells ja tenen pel fet de considerar que no es tracta de cap desavantatge i que el seu fill podrà viure perfectament en societat. En aquest cas s'estaria condicionant l'existència d'aquell nadó, que no sabem si en un futur ell considerarà que la seva condició el limita en el seu dia a dia o no. O un altre exemple: el dels germans salvadors, aquells que són seleccionats per DGP i concebuts per tal que siguin compatibles amb un germà malalt, i així ésser una font de cèl·lules mare i material biològic que no generaran rebuig. Sembla que tot siguin avantatges, però pot ser que en un futur aquest germà salvador tingui problemes psicològics o fins i tot físics, si la salvació del germà comporta sotmetre's a tractaments i operacions.

Un món molt complex, i un debat molt interessant sobre la taula. Més enllà dels avenços científics i tecnològics desenvolupats a laboratoris i despatxos, encara ens queda el més complicat: saber escollir el quan, el com i quins són aquells límits que no podem sobrepassar, 

dimarts, 23 de setembre de 2014

El millor medicament: la cansalada

El passat 18 de setembre es van atorgar, com cada any per aquestes dates, els IgNobel. Aquests premis es concedeixen a treballs científics que d'entrada són força inversemblants, però que tot i això tenen una bona base i segurament traspuen coses molt més interessants de les que som capaços de percebre a primer cop d'ull. Tal i com diuen a la seva web, en primer lloc aquests premis ens fan riure, però també ens fan pensar.

Enguany, s'han concedit premis tals com:
  • Mesurar la quantitat de fricció que hi ha entre una sabata i una pell de plàtan, i entre una pell de plàtan i el terra, quan una persona trepitja una pell de plàtan i aquesta pell és a terra (Física)
  • Intentar comprendre què passa per la ment de la gent quan veu la cara de Jesús a una torrada (Neurociència)
  • Investigar si és mentalment perillós per a un humà tenir un gat (Salut pública)
  • Documentar que quan els gossos defequen i orinen, prefereixen alinear el seu eix corporal amb la línia nord-sud de camp electromagnètic de la Terra (Biologia)
I encara se n'han concedit uns quants més, que podeu consultar a la seva web. Estimular l'intel·lecte intentant comprendre la base de tots aquests raonaments és un bon exercici, no ens hem de quedar només amb un titular tendenciós. I ves per on, de tots els IgNobel d'enguany he decidit profunditzar en el de Medicina, atorgat per tractar hemorràgies nasals incontrolables fent servir el mètode tapem-el-nas-amb-tires-de-cansalada-viada. Prometedor, oi?

El cas es va publicar a la revista Annals of Otology, Rhinology & Laryngology l'any 2011. La pacient era una nena de quatre anys que patia trombastenia de Glanzmann, una malaltia que es caracteritza per hemorràgies molt prolongades per deficiència del receptor del fibrinogen, el factor IIb/IIIa. Quan les plaquetes no tenen aquest receptor no aglutinen el fibrinogen i per tant no es formen els coàguls que fan que s'interrompi l'hemorràgia. Per tal de frenar l'hemorràgia, es van col·locar tires de cansalada viada a les narius de la pacient, i en 24 hores les hemorràgies es van aturar. Al cap de 72 hores, la situació tornava a ser normal.

El primer que em passa pel cap és com se li acut a algú fer servir cansalada viada per tal de frenar una hemorràgia. Ser l'única cosa que es té a mà? Doncs potser és tornar una mica enrere en el temps, però aquesta tècnica ja està documentada en articles dels anys trenta del sXX. Sembla ser que era una pràctica prou estesa, però que a causa del risc d'infeccions es va deixar de fer servir. Avui en dia, diuen, les tècniques emprades per curar el porc fan servir nitrit o nitrat de sodi i són molt més efectives, de manera que per aquest aspecte no sembla que haguem de patir. 

I què ho fa, que aquest aliment tingui alguna mena d'efecte diferent de la resta de menjar? Algunes hipòtesis indiquen que podrien ser importants la presència de sal, de greix, la temperatura de les tires de porc i altres factors que desconeixem que afavoririen la coagulació.

La sal i el fred afavoreixen la constricció dels vasos sanguinis. El fred promou que la noradrenalina, una hormona implicada en la vasoconstricció, tingui més afinitat pels seus receptors. Pel que fa a la sal el que sabem és que el sodi que conté és essencial per al manteniment de la pressió sanguínia: quan tenim excés de sodi circulant en sang el nostre cos reté més líquid a l'interior dels vasos per tal de compensar-lo. Això aniria en contra del que busquem (que no hi hagi tan flux sanguini a la zona on hi ha l'hemorràgia), però el cas d'aquesta nena es basa en una aplicació "tòpica" de sal, no hi ha pas consum de sal. Buscant una mica he trobat que altes concentracions de sal estimulen els endotelis i fan que incrementi la síntesi del factor de von Willebrand, implicat en la coagulació sanguínia. En aquest cas, doncs, l'aplicació tòpica de sal, encara que sigui en forma de cansalada, sí que podria tenir alguna mena de base científica. I el greix del porc? Doncs sembla ser que alguns àcids grassos saturats incrementen també l'activitat de certs factors de coagulació, tot i que no em queda gaire clar si aquest efecte es podria observar amb només 24 hores de cansalada viada introduïda a les narius o si l'efecte és més a llarg termini. 

I només el porc té aquestes qualitats tan efectives per frenar hemorràgies? Potser no ho han provat amb altres aliments i estem davant d'un ampli ventall de possibilitats a nivell mèdic, qui sap. Se m'ha acudit que bledes, espinacs, cols... Totes elles són fonts importants de vitamina K, que és molt necessària per fabricar certs factors de coagulació. Podríem ser davant, doncs, d'altres aliments que acabaran essent introduïts a les narius dels infants que tenen malalties congènites de coagulació? El temps ens ho dirà.

dimecres, 17 de setembre de 2014

Liposuccions sense cirugia

Els anuncis de dietes miraculoses per tal de perdre pes estan per tot arreu a internet. De fet, mesos enrere ja vaig fer un post sobre una dieta miraculosa, intentant traduir una mica la corrua d'enganyifes que intenten colar a la gent. Ahir, xafardejant una web on les empreses d'oci i restauració hi pengen ofertes, vaig tenir un nou encontre: un tractament aparentment revolucionari que consisteix en fer infiltracions d'un producte (del qual no anomenen ni la composició) mitjançant intralipoteràpia. Destaquen que no requereix cirurgia, el producte és farmacològicament actiu, i la infiltració és ràpida i indolora. Massa poca informació, i la que hi ha, confusa. Fent una petita cerca, però, n'he trobat unes quantes coses.

Aqualix, Lipostabil, Essentiale 303... Aquests són uns quants dels noms sota els quals es comercialitza una barreja de fosfatidilcolina i desoxicolat de sodi, acompanyats d'alguns excipients. I pel que he trobat sembla ser que no és pas tan innocu com volen fer creure, la tècnica en sí comporta un cert risc, massa alt segons el meu parer tenint en compte quin és l'objectiu de tot plegat. 

En alguna web on es promociona aquesta mena de tractaments es juga amb el fet que aquests dos components són presents a la bilis humana, i que actuen facilitant l'emulsió, digestió i absorció dels greixos que ingerim amb la dieta. Per tant sembla que estiguem infiltrant alguna cosa natural, que nosaltres ja segreguem de per sí. I és cert, però els àcids biliars són fabricats pel fetge i abocats a l'intestí, no es reparteixen pas entre els nostres teixits; de fet, quan surten del lloc on haurien de ser es pateix inflamació, febre i icterícia, entre altres. Amb el mateix raonament, podríem dir que el nostre propi cos fabrica hipoclorit durant una resposta inflamatòria i que per tant és natural... Però a ningú se li acudirà fotre's un xupito de lleixiu, suposo. 

Seguim buscant. En una ponència presentada a un congrés es diu que en el 100% dels casos hi ha simptomatologia associada a la infiltració d'aquest producte, que pot durar fins i tot setmanes. Dolor, edema, inflamació, sensació de cremor, hematomes... On queda allò d'indolor? I no recorrem, si us plau a allò de que per presumir s'ha de patir. No oblidem que els símptomes no són més que una manera de saber que al cos li passa quelcom d'anormal, és un toc d'avís. 

I de què ens avisa? Què és el que passa, realment, quan s'infiltra al teixit adipós, aquest producte? 

Ambdós principis actius són una mena de detergents, de manera que solubilitzen els greixos. Ara bé, no ho fan pas de manera selectiva sobre els adipòcits, i cal recordar que tota cèl·lula disposa d'una membrana que com a tal, està feta de lípids. Per tant, bàsicament s'ho carreguen tot i hi ha una forta resposta inflamatòria (i d'aquí en deu derivar els efectes secundaris mencionats abans). El teixit adipós entra en necrosi i en part és substituït per teixit fibrós, es formen microabscessos i mirocalcificacions a nivell subcutani... Tot indica que és una manera d'induir mort cel·lular de manera barroera, fent que s'alliberin grans quantitats de molècules que faran una crida a la resta de l'organisme per indicar que hi ha hagut una lesió important. Fer creure que sota aquest tractament la gran gota lipídica que ocupa la major part del citoplasma dels adipòcits es dissol sense més i que la resta del teixit roman inalterable és només una fal·làcia. 

Si analitzem la naturalesa d'un dels compostos, la fosfatidilcolina, podem veure que és un fosfolípid que té com a cap polar la colina, i per tant esdevé un reservori d'aquesta molècula. La colina la trobem també formant part d'altres molècules del nostre organisme, com per exemple l'acetilcolina, un neurotransmissor que participa en la contracció muscular dirigida pel sistema nerviós perifèric i en els circuits cerebrals implicats en la memòria i la recompensa, entre altres. Per tant, no resulta tan estrany que alguns del símptomes rars detectats en pacients sotmesos a intralipoteràpia estiguin relacionats amb processos regulats pel sistema nerviós: nàusees, sudoració, diarrees, trastorns de salivació i fins i tot, en algun cas, arrítmies.

La pressió social pel culte al cos és i serà un tret recurrent a les nostres vides, a la nostra societat. Constantment apareixen noves dietes, nous fàrmacs, nous tractaments per esculpir el nostre cos amb el mínim esforç, però la responsabilitat última de ser crítics i creure en solucions meravelloses recau en cadascú de nosaltres. Hem de ser conscients que la majoria de vegades la via ràpida no existeix, o bé el preu a pagar és massa alt. Com he sentit dir alguna vegada, gat amb guants no mata rates

Fonts:
J Cosmet Dermatol. 2013 Sep;12(3):240-3
Aesthetic Plast Surg. 2014 Jul 12


dimarts, 9 de setembre de 2014

Plague

Un dia un company se'm va acostar amb el mòbil a la mà, i em va dir: "això t'agradarà". I efectivament, ho va encertar. Em va ensenyar un joc anomenat Plague Inc., el qual crec que no pot decepcionar a cap tipus de biòleg una mica freak. Jo no hi he jugat gaire, el meu mòbil no dóna per més, però és força entretingut i permet, fins i tot, aprendre moltes coses sobre plagues i pandèmies.


L'objectiu del joc és senzill: s'ha d'aconseguir infectar a tots els habitants de la Terra amb un agent infecciós, el que nosaltres escollim a l'inici del joc. Comencem infectant el primer habitant del país que vulguem, i a partir d'allà anem guanyant punts a mesura que la gent s'infecta i mor. Amb els punts aconseguits podem millorar característiques del nostre agent infecciós, per tal de millorar-lo i aconseguir que sigui més letal o més senzilla la seva propagació: podem escollir a quins òrgans volem que afecti, quina és la via de propagació, quines habilitats té (facilitat per mutar, mobilitat fora de l'hoste, capacitat per fer espores) i un llistat infinit de característiques, les quals d'una manera o altra afavoreixen la seva capacitat d'infectar.

Un dels aspectes que em va fer gràcia del joc és que al principi hi ha certs moments d'incertesa. Infectes a la primera persona i has d'esperar a veure què passa, en aquell moment no pots actuar de cap manera. I de sobte comença a haver-hi punts blancs per la pantalla que es mouen d'un país a l'altre, d'un continent a l'altre: vaixells i avions. I és que si bé un microorganisme ha de ser prou ofensiu com per infectar amb facilitat (un microorganisme al qual li costi molt superar totes les nostres barreres de defensa immunològiques difícilment s'estendria en pandèmia), per acabar amb tots els habitants de la Terra ha de superar moltes barreres geogràfiques. I aquí nosaltres, cosmopolites i amb ganes de viatjar, els ho posem més que fàcil. El nostre propi cos, el nostre equipatge, aliments emmagatzemats la bodega d'un vaixell... Tot pot acabar essent un vector fantàstic per tal que el patogen viatgi fins a un altre continent; per això alguns cops es tanquen fronteres amb altres països.

Per tenir èxit, cal muntar una bona estratègia, ja que la població mundial no es queda pas aturada i en el moment que salta l'alerta de possible pandèmia s'intenta medicar a la població i descobrir tractaments per fer-hi front. A més, cal ser espavilat i escollir quines característiques volem que tingui el nostre patogen. I això no és fàcil, perquè tenir certes propietats pots ser bo per una cosa però ser contraproduent per a d'altres.  

Fixem-nos per exemple en l'elecció de la naturalesa del patogen. Potser ens interessa que sigui un virus, ja que no és una entitat viva i aprofita les nostres pròpies cèl·lules per viure, s'amaga, i fora d'elles és inert. Un bacteri, en canvi, és més fàcil de detectar, és una entitat viva en sí i podem atacar proteïnes bacterianes que el nostre cos reconeix com a estranyes. Peeeerò... Hi ha bacteris capaços d'emmagatzemar-se dins el cos (per exemple dins de macròfags), créixer i en un moment donat, sortir. Per tant tot i que l'estratègia dels virus sembla ser la millor per evadir el nostre atac, no sempre són els agents més virulents. Hem de tenir en compte altres coses, com la capacitat de sobreviure fora de l'home o la via de propagació. Reproduir-se dins dels mosquits i aprofitar-los com a vector per infectar a humans, com és el cas de l'agent causant de la malària, un protista. Poder sobreviure en aigües residuals i d'aquí infectar als que en beguin, com és el cas de Vibrio cholerae. Aquestes estratègies no les hem de menystenir, poden resultar molt més nocives que no pas el jugar a fet i amagar dels virus. És més senzill controlar que entre persones no hi hagi transfusions sanguínies o intercanvi de fluids que no pas evitar que un mosquit et piqui. 

I així anar fent, podem anar comprant diferents característiques i anar millorant el nostre patogen. Volem que afecti al cervell? Al pulmó? Pot viure a l'aigua? És capaç de fer espores? Té capacitat per mutar fàcilment? Aquest últim pot ser de gran interès, ja que és un dels grans maldecaps que tenim amb algunes malalties (és el cas del virus de la grip del qual ja vaig parlar). Quan un virus contínuament introdueix canvis al seu genoma i fabrica proteïnes diferents és difícil de vèncer, ja que cada tractament que aconseguim al laboratori acaba "descatalogat". 

Un joc entetingut, que més enllà de ser de temàtica científica, crec que sobretot és d'estatègia. La ciència també pot donar molt de sí, no és tan avorrida!

dimarts, 2 de setembre de 2014

Dolça química

El procés de fabricació d'un pastís és una tasca laboriosa, sobretot si no es disposa de trastos de l'estil thermomix que amassen els ingredients i t'estalvien una lesió de canell a l'hora de barrejar el sucre i els ous. Aquest pas és important per tal que el pa de pessic quedi esponjós, o això em deia sempre la mare quan s'hi deixava la mà i jo la mirava atenta, prenent nota de tot per intentar imitar-la en un futur. Malgrat els esforços, però, als pastissos sempre s'hi acaba afegint un ingredient extra: el llevat. Sense això, el pastís no puja igual. Com a biòloga, pensar en llevat no és sinònim de pensar en aquells sobrets que porten un polsim blanc i que tenen una utilitat culinària. Perquè en realitat, allò que solem anomenat llevat no ho és pas. Els llevats són un tipus de fongs microscòpics, i el més conegut de tots és Saccharomyces cerevisiae



Tal i com el seu nom indica, aquest microorganisme és capaç de metabolitzar sucres (Saccharo) i obtenir-ne diferents productes segons si ho fa en condicions aeròbiques o anaeròbiques. En ambdós processos els llevats obtenen energia per tal de sobreviure, mentre que com a producte de rebuig alliberen CO2. Aquest gas és el que nosaltres aprofitem en el món culinari, ja que les petites bosses de gas queden atrapades dins la massa i li proporcionen aquella textura esponjosa tan fantàstica. 

Estem parlant, doncs, d'un organisme del qual aprofitem les seves capacitats mentre està viu i que li agraden els ambients temperats, de manera que no podem esperar posar-lo al forn a 180-200 ºC i esperar que en surti il·lès. És per això que segons el que vulguem fer a la cuina fem servir o bé llevat o bé impulsors químics, que es venen en sobrets de polsim blanc i que bàsicament són compostos de bicarbonat sòdic que quan reaccionen alliberen CO2. 

I és que una recepta de cuina, si hi pensem bé, és una gran xarxa de reaccions químiques, i si llegim entre línies ens pot dir moltes coses dels compostos que estem barrejant. 

Per exemple, si mirem una recepta per fer pa, ens diu que hem de fer servir llevat fresc, barrejar-lo amb aigua tèbia, afegir-lo a la resta d'ingredients, amassar i deixar reposar la massa fins que dobli el volum. I és que Saccharomyces no sobreviu a les altes temperatures del forn, de manera que necessitem deixar reposar la massa durant ben bé un parell d'hores per veure canvis de volum significatius, Fins i tot la temperatura de l'aigua es té en compte, si poséssim aigua bullint la nostra massa no pujaria. El volum que tingui el pa cru abans de posar-lo al forn serà el definitiu. 

En canvi, si fem un pa de pessic la massa que preparem té una consistència espessa, com si es tractés d'una crema. I en aquest cas fem servir un impulsor químic, de manera que no cal que deixem reposar la massa. Un cop barrejats tots els ingredients, cal abocar la barreja a un motlle (per tal que el nostre pa de pessic tingui forma) i mentre sigui dins del forn, a uns 180 ºC, anirem veient com el pastís puja

I per què el bicarbonat actua quan posem el pastís al forn (a 180 ºC) i no pas a temperatura ambient? Doncs en realitat això no és sempre així. Aquest compost no actua sol, és una base, i com a tal necessita un àcid per tal de poder reaccionar i alliberar el nostre desitjat CO2. Segons quin sigui el component amb el qual el fem reaccionar, la massa del nostre pa de pessic pujarà abans (a temperatura ambient) o bé ho farà més tard (un cop sigui dins del forn). Pot ser que la nostra recepta incorpori llimona o vinagre, o bé que el producte que comprem ja porti incorporat algun tipus d'àcid (com ara fosfat àcid de calci). Un cop afegits a la massa la reacció comença, o sigui que si triguem molt a posar-lo al forn el CO2 difondrà cap a l'aire i ens quedarem amb un pam de nas. Però hi ha impulsors que quan els afegim a la massa no notem cap mena de canvi perceptible, sinó que és després, un cop a dins del forn, quan podem observar delerosos com mica en mica la massa creix. És el cas dels típics sobrets Royal baking powder, que són una barreja de bicarbonat i un parell d'àcids amb cinètiques diferents. A temperatura ambient el bicarbonat i l'àcid més "ràpid" reaccionen però de manera imperceptible; posteriorment, a 180-200 ºC l'àcid més "lent" és el que reacciona amb el bicarbonat, tot alliberant el nostre desitjat CO2. La temperatura el que fa és afavorir la reacció àcid-base i a més també propicia la descomposició del bicarbonat, la qual també allibera CO2. Com veieu, diferents vies per tal d'aconseguir un únic objectiu. 

Així doncs, donem-li a Saccharomyces la categoria que li pertany. Els llevats ens permeten obtenir productes fantàstics tals com el pa o la cervesa, però hem de ser conscients que en molts casos quan diem que estem emprant llevat no és cert. De tota manera, llegir una recepta més enllà dels ingredients i descobrir que la química pot ser així de dolça també té la seva gràcia!

dimecres, 27 d’agost de 2014

Qüestió d'Estats (II)

(Primera part de l'experiment aquí)

L'excursió a la Pica d'Estats va començar a l'àrea metropolitana de Barcelona, no crec que a més de 20 metres sobre el nivell del mar. L'aspecte de la bossa de fruits secs i el paquet envasat al buit era el que vaig mostrar al post anterior. En aquest punt he de dir que no disposo d'aquests trastos tan bonics que són altímetre-baròmetre-termòmetre i que fins i tot (fins i tot!) et diuen l'hora. Per tant tot seran aproximacions i observacions dels canvis a ull nu. Ciència primigènia.

Comencem, doncs. Després d'un llarg camí en cotxe vam arribar al refugi de Vallferrera (1940 metres d'alçada) per fer nit i sortir ben d'hora ben d'hora l'endemà. Amb un desnivell acumulat d'uns 1920 metres aproximadament, l'aspecte del nostre objecte experimental era aquest.


Comencem a veure canvis? Potser és una mica aviat encara, quan demà arribem al cim els tornarem a mirar.

- - - - - - - - - - - -

El dia comença a clarejar, ens calcem les botes i comencem a caminar. El trajecte és llarg, l'ascensió no és uniforme sinó que hi ha trams amb poc desnivell i trams on hem de grimpar, fins que finalment assolim el cim. I un cop allà, a part de celebrar l'ascensió al meu primer 3000, ens fixem en què els ha passat als nostres objectes.


La bossa de fruits secs, efectivament, s'ha inflat. La quantitat d'aire de dins la bossa segueix essent la mateixa, però la diferència de pressió entre l'exterior i l'interior ha variat. La bossa és uns sistema tancat, de manera que a dins la pressió és la mateixa que la de l'indret on va ser empaquetada, mentre que la de fora ha anat baixant conforme hem anat pujant en alçada. I què vol dir que hagi "baixat" la pressió? La pressió no és més que una força exercida sobre una unitat de superfície, per tant el que tenim és que la força que exerceix el gas de fora contra la bossa és inferior a la força que exerceix l'aire de dins contra les parets de la mateixa bossa. Més o menys, vull dir això:


Si intentem entendre els canvis de volum observats seguint la llei dels gasos ( i recordant que ni n ni R varien):

V=(n·R·T)/P

Veiem que el canvi de volum es veu influenciat tant per la temperatura com per la pressió, però de manera antagònica. La disminució de temperatura a mesura que pugem beneficiaria una disminució del volum del gas i per tant, de la bossa, mentre que la disminució de la pressió afavoreix que incrementi el volum que ocupa el gas. L'ordre de magnitud de canvi, però, és molt diferent. Com a molt el canvi de temperatura haurà estat d'uns 20 graus (d'uns 300 K a 280 K), mentre que en termes de pressió atmosfèrica hem passat d'uns 101000 Pa a uns 70000 Pa aproximadament. Per tant, la influència de la temperatura en aquest cas és menyspreable respecte el canvi de pressió al qual ens hem exposat, i l'aire s'expandeix clarament a l'interior de la bossa. Si ens mirem les imatges simultàniament, ho percebem molt millor.


I a la bossa envasada al buit, què li ha passat?


Si ho intento puc pinçar el plàstic i separar-lo del seu contingut, sembla ser que s'ha inflat una mica, i això que era el nostre control negatiu... I és que malgrat que intentem fer el buit, mai arribarem a extreure absolutament tot l'aire contingut dins del recipient, sempre en quedarà una mica. A més, hem de tenir en compte que també hi ha aire dins del menjar, i aquest menjar no veiem que tingui una aparença comprimida, sinó que conserva la seva forma original. En pujar en alçada, de nou aquest aire residual s'expandeix a causa de la diferència de pressió i fa que la bossa s'infli lleugerament. El concepte de buit absolut és molt discutit, però amb l'experiment no volem anar tant enllà. Senzillament volia deixar entreveure que quan diem que fem el buit als aliments estem utilitzant termes científics amb un rigor i significat una mica diferents dels que tenien originalment en el camp de la ciència quan es van crear. 

Per a la baixada, em reservo una nova variant de l'experiment, però a la inversa. Agafo una ampolla d'aigua de plàstic de la qual m'he begut tot el seu contingut i a dalt la Pica d'Estats, a 3000 metres d'alçada, la tanco tan fort com puc. Com estarà l'ampolla quan arribi a casa? Que li passarà a l'aire del seu interior, si comencem a baixar en alçada i la pressió atmosfèrica del voltant comença a augmentar? Doncs això.


L'aire de dins l'ampolla en aquest cas està a una pressió molt inferior ja que prové del cim de la Pica, mentre que en arribar a casa torno a estar gairebé a nivell de mar. Per tant, des de fora l'aire exerceix una pressió cap a l'ampolla molt superior a la força que fa l'aire de dins i per tant, l'ampolla es comprimeix.

I fins aquí una barreja de natura i ciència! Una demostració senzilla de com podem experimentar amb instruments força senzills i una petita fórmula com funcionen les diferents forces que actuen sobre tots nosaltres. 

diumenge, 24 d’agost de 2014

Qüestió d'Estats (I)

Potser algun cop, si heu fet excursions a la muntanya i heu pujat a alçades considerables, haureu notat que se us tapen les orelles i que sentiu un so sord, fins i tot xiulets. És un fenomen que també podeu experimentar si agafeu un avió, o si practiqueu submarinisme. Estem posant a prova el nostre timpà, una membrana que separa l'oïda externa de l'oïda mitjana i que és sensible als canvis de pressió atmosfèrica. La pressió que exerceix l'aire de l'atmosfera sobre nosaltres és més subtil que no pas una ratxa de vent o l'escalfor del sol: ens afecta gradualment, i si no prenem precaucions pot comportar conseqüències greus

La massa d'aire que envolta la Terra, que està formada de diferents gasos, té la capacitat d'adaptar-se al lloc on està, s'expandeix fins que ocupa tot l'espai possible gràcies a que les seves partícules emmagatzemen molta energia que es transforma en moviment, en cinètica. Quan els elements perden energia, les partícules que el formen s'alenteixen i s'ordenen en l'espai, fent que canviï l'estat de la matèria i l'element passi a ser líquid. Si segueix perdent energia, acabarà essent un sòlid. Com que en estat gasós les partícules estan força separades entre elles, un gas es pot comprimir fins a fer-ne encabir una quantitat raonable dins una bombona, per exemple. 

Hi ha diferents paràmetres que influeixen en el comportament que té un gas, alguns d'ells estan representats a la llei dels gasos ideals

P·V=n·R·T

On P és la pressió, V el volum que ocupa el gas, n és el nombre de mols, R és una constant (8,31 J/K·mol) i T és la temperatura.

Aquesta equació no deixa de ser una aproximació ja que assumeix que el gas es comporta de manera ideal, però tot i així ens serveix per entendre moltes coses. Per exemple, em permetrà comprovar els canvis de pressió atmosfèrica que tenen lloc quan pugem a 3000 metres d'alçada: me'n vaig a fer un experiment al sostre de Catalunya!  

Per tal de poder visualitzar aquest canvi de pressió, el meu objecte experimental serà un recipient hermètic dins el qual hi haurà aire emmagatzemat, i que sol formar part de l'equip d'un bon excursionista. Concretament, l'objecte d'estudi serà aquest:

Prometo no menjar-m'ho abans d'arribar al cim!

Si ens fixem en la fórmula, veiem que un dels paràmetres sempre és el mateix, la constant R. Però si el meu recipient és hermètic vol dir que no hi entrarà ni sortirà aire, o sigui, que els mols que hi hagi dins la bossa de fruits secs sempre han de ser els mateixos (n). A la pràctica, doncs, els paràmetres que variaran seran la pressió, el volum que ocupa l'aire i la temperatura. 

Per fer-ho una mica més animat, he dividit el post en dues parts. Al proper post penjaré l'execució de l'experiment, perquè mentrestant pugueu pensar en què va passar quan la bossa de fruits secs va arribar al cim de la Pica. I per fer-ho encara més rigorós, l'experiment tindrà un control negatiu: un paquet envasat al buit que idealment no hauria de tenir gens d'aire al seu interior. 

Què, us hi animeu?




(Actualització a 27/08/2014: ja es pot consultar la segona part de l'experiment!)

dimecres, 20 d’agost de 2014

Al·lèrgies

En un post anterior ja vaig fer una breu pinzellada de les al·lèrgies, aquella reacció que fem davant de substàncies que en principi no són nocives pel nostre cos. No som perfectes, el nostre sistema immunitari també s'equivoca i de vegades fabrica anticossos contra proteïnes presents a les verdures, proteïnes dels cereals o dels àcars, per exemple, els quals anomenem al·lèrgens. Tots sabem que hi ha persones que són sensibles (al·lèrgiques) a un al·lergen en concret i d'altres que no, i això passa perquè els que en són sensibles fabriquen anticossos contra aquests al·lèrgens (que s'anomenen anticossos de tipus IgE), que seran els desencadenants de la resposta immune. 

El procés és senzill: l'anticòs, que no sol circular lliure sinó unit a la superfície de limfòcits, reconeix l'al·lergen i s'activa: ha detectat que l'al·lergen és dins el nostre cos, i interpreta (erròniament) que és nociu. Sota la premissa que "la millor defensa és un bon atac", el limfòcit s'encarregarà d'activar altres cèl·lules, que alhora contribuiran a que es comencin a fabricar anticossos IgE específics contra aquell antigen de manera massiva, tots iguals als que ja teníem. De sobte, al nostre cos la quantitat de IgE s'ha multiplicat de manera exponencial. Malgrat la importància dels anticossos, però, no deixen de ser una molècula senyalitzadora, una molècula que reconeix la proteïna estranya i s'hi enganxa com una paparra. De vegades es fan grumolls de moltes molècules i molts anticossos units, fet que pot obturar conductes i tenir conseqüències greus, però no és per aquí per on vull anar. El fet és que l'anticòs en sí no té cap funció més que ser una senyal d'alarma. Ell per sí sol no fa que als al·lèrgics els hi ragi el nas, els hi piquin els ulls o se'ls obturin els bronquis, sinó que el que realment desencadena tot aquest quadre de símptomes és que les IgE fabricades s'uneixen a la superfície dels mastòcits, un altre tipus cel·lular del sistema immune. Aquestes cèl·lules són molt grans, tenen molts grànuls al seu interior plens de mediadors com ara la histamina, i sobretot, tenen moltíssims receptors per segrestar IgE a la seva membrana. Això provoca que quan les IgE reconeguin l'al·lergen, una senyal serà emesa cap a l'interior del mastòcit i gairebé de manera immediata, els grànuls d'histamina s'alliberaran a l'exterior. Aquests mastòcits s'acumulen al nostre cos sobretot a les mucoses (nas, boca, intestí...), que són les regions per les quals l'al·lergen entra al nostre cos. Així ens assegurem que la resposta sigui el més immediata i potent possible. 

Mastòcit. Font: Univ de Yale

L'atac del nostre cos, doncs, és l'alliberament d'histamina. Aquesta molècula no només forma part del sistema immune sinó que també és un neurotransmissor, transmet senyals d'una banda a l'altra del sistema nerviós i des d'aquest als diferents òrgans, com ara els músculs. És per aquest motiu que als prospectes dels antihistamínics sovint hi ha efectes secundaris tals com somnolència o interacció amb medicaments antidepressius. Però pel que fa a la seva funció de defensa de l'organisme, la histamina bàsicament és un vasodilatador, fet que contribueix a irrigar la zona, fer que hi arribi més sang i amb ella, més cèl·lules que ajudaran a controlar la situació davant "l'agent estrany" que ha entrat. A més, afavoreix la permeabilització dels capil·lars per tal que les cèl·lules puguin sortir del torrent sanguini, detectar l'al·lergen i "netejar" la zona. No surten soles, però, sinó que les acompanya una gran quantitat de fluid, que pot provocar petits edemes i per tant, inflamació a la zona. Amb tot això, ja podem entreveure d'on prové tot aquell quadre simptomatològic tan típic de les al·lèrgies: el nas raja (permeabilització), estornudem (s'estimula el sistema nerviós autònom), hi ha congestió nasal (alta irrigació i permeabilització)... I un llarg etcètera, ja que no tothom respon de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. 

Veiem doncs que el diferents elements del sistema immunitari són molt polivalents, i podríem seguir. La histamina, els mastòcits, els limfòcits, etc no tenen una única funció, i malgrat que això ens sol beneficiar per sobreposar-nos a situacions diferents, veiem que de vegades ens toca la pera com en el cas de les al·lèrgies. És el preu a pagar per tenir tot un entramat de cèl·lules i molècules tan ben connectat!

dimarts, 27 de maig de 2014

A què ens referim?

Fa un parell de mesos que una mena de dolor al deltoides em fa la murga. Poc a poc s'ha anat distribuint a altres zones, fins que finalment he fet bondat i he decidit consultar a un fisioterapeuta què coi hi tinc al braç o als músculs de l'espatlla en general. M'esperava un diagnòstic com ara una contractura, una sobrecàrrega o un petit trencament fibril·lar, noms d'aquests que em sonen de quan miro el futbol i veig que algun jugador "es trenca". Però el diagnòstic inicial va ser molt inesperat per part meva. Sembla ser que el deltoides no és un múscul que pateixi coses d'aquestes, tot i que suposo que podria acabar passant. El que la fisioterapeuta em va comentar és que, el més probable era que fos dolor referit

I com no, em va picar la curiositat, perquè no en conec gaire coses del dolor referit. I de fet he pogut corroborar buscant per internet que costa molt trobar informació una mica definida. Ningú en sap gran cosa, no sabem molt bé com funciona: senzillament ens fa mal una part del cos però realment no ens hi passa res, allà, sinó que és el reflex d'alguna alteració a una altra part del cos. Tots tenim al cap la imatge típica d'un atac de cor, a les pel·lícules ho hem vist molts cops: l'home comença a no poder parlar, i de sobte s'agafa el braç esquerre perquè li fa molt mal, i cau rodó a terra. Si l'atac el té al cor, què hi té a veure el braç? Doncs és un cas de dolor referit. Com ja he comentat, no se sap molt bé per què passa, això, però una de les hipòtesis que hi ha és la convergència de fibres nervioses a nivell de medul·la espinal. La medul·la, que transcorre per l'interior de la columna vertebral, és com si fos l'autopista dels nervis que provenen del sistema nerviós central. A partir d'ella, en surten diferents terminacions nervioses, com si fossin carreteres secundàries, que enerven les diferents parts del cos. El que pot passar és que les terminacions d'un òrgan i les d'una altra zona del cos vagin a parar a una mateixa regió de la medul·la, que convergeixin en un punt. Això pot fer que les senyals que surten de l'òrgan i passen per la medul·la, enlloc de seguir el camí normal (anar cap al cervell), enviarien estímuls a través de les terminacions nervioses que han trobat en aquest punt de la medul·la. Si aquestes van al braç, farà mal el braç. Si van cap al peu, doncs farà mal el peu. I això independentment d'on vingués el dolor incial.

Pensant-ho fredament, això és una murga, perquè contradiu de tot el motiu pel qual sentim dolor. El dolor no deixa de ser un mecanisme de supervivència, una eina que ens avisa de coses que ens passen al cos perquè ens ho fem mirar: ei, t'has tallat, tapa això o s'infectarà!; o els cruiximents mateix, que sembla que el cos ens digui: t'has passat fent un exercici pel qual no estàs preparat i si ho repeteixes sense entrenar, el múscul es trencarà!. Tenir dolor és un rotllo, però té una funció. Però que ens faci mal una zona on no ens hi passa res, realment sembla anar en contra les lleis de l'evolució. Tenim molts mecanismes moleculars i fisiològics que funcionen com un engranatge perfecte, i en canvi de vegades trobem "errades" del cos com aquestes que ens trenquen una mica els esquemes. Per sort, avui en dia coneixem moltes d'aquestes "convergències", aquests enllaços a nivell de medul·la, i quan ens fa mal una zona determinada del cos sense que hi hagi una causa aparent, podem esbrinar quina mena de dolor referit és, quin és l'òrgan intern alterat que s'està veient reflectit. 

A mi personalment m'agrada molt pensar en termes evolutius, en com les necessitats de l'organisme han acabat condicionant com som ara, com s'han establert els mecanismes que regeixen el nostre funcionament. Però el dolor referit, a part de tocar-me la pera i provocar-me malestar, també m'emprenya en aquest aspecte, en què no l'acabo d'entendre!

dimecres, 2 d’abril de 2014

Jugant amb la taxonomia

Una de les grans riqueses del nostre entorn és la gran quantitat d'espècies animals i vegetals diferents que tenim. I contínuament se'n van descobrint de noves, ja que cada cop tenim més instruments que ens faciliten les coses, i per altra banda, també en van apareixent de noves. Això fa que aquestes espècies hagin de ser classificades i anomenades, una tasca que pot arribar a ser una mica feixuga però que alhora pot tenir un cert punt de gràcia. 

La part més avorrida del procés és la classificació de l'organisme dins un determinat grup taxonòmic. És com una mena d'arbre genealògic, que mica en mica es va ramificant. Inicialment podem separar les espècies segons si pertanyen al domini eucariota o procariota, i dins de cadascun d'aquests, la cosa es complica. Pel que fa als eucariotes, per exemple, hi distingim diferents regnes: l'animal, el vegetal, el dels fongs...  Dins dels regnes hi ha diferents fílums, i dins dels fílums, diferents classes. I així anar fent, de manera que les branques de l'arbre cada cop es ramifiquen més, i s'arriben a obtenir classificacions demoníaques impossibles de comprendre. 

Tot això en realitat només serveix per classificar una determinada espècie, per saber quins són els seus parents més propers o si té algun punt en comú amb alguna altra bestiola. Però per donar-li un nom exclusiu que només defineixi aquella espècie calen dues paraules, les quals s'anomenen gènere i espècie. Tots sabem que nosaltres som els Homo sapiens: doncs Homo seria el gènere, i sapiens l'espècie. Aquestes dues paraules solen ser llatinismes que tenen algun significat concret, que defineixen característiques de l'espècie tals com la forma, el comportament, l'hàbitat o la persona que la va descobrir. Homo sapiens és avorrit i egocèntric, significa "l'home que sap". Però jugant una mica amb el significat de les paraules i modernitzant una mica la ciència, se li pot donar un toc d'humor al món taxonòmic. 

Us en presentaré uns quants, com per exemple Galaxias gollumoides, el descobridor del qual va creure oportú anomenar-lo així a causa dels seus ulls, que li recordaven als del mític Gollum del Senyor dels Anells. I és que les faccions tan estranyes d'aquest personatge l'han fet protagonista en altres ocasions també, com en el cas del gènere de mol·luscs Smeagol. I és que en Gollum una mica llefiscós sí que sembla, i aquests gasteròpodes també...

 

Tot una mica friki, però això ja és un factor intrínsec al món científic. I és que de noms graciosos en tenim molts altres, com Albunione yoda, Calponia harrisonfordi i, un dels que considero que ha estat més encertat: Otocinclus batmani. I és que si us fixeu en la cua d'aquest peixet no em negareu que recorda perfectament la mítica figura de rat-penat projectada al cel que la policia de Gotham emprava per cridar al superheroi!

dijous, 27 de febrer de 2014

Llepar-se les ferides


Una de les imatges més tendres per excel·lència és la d'un cadellet éssent llepat per la seva mare. I a causa de la tendència que tenim a humanitzar totes les conductes que veiem en els animalons, de seguida pensem que la mare amanyaga a la cria. O en el cas dels felins, per exemple, és ben sabut que fan servir aquesta tècnica per netejar-se, de manera que la imatge d'una gata llepant al seu gatet ens fa pensar que estan en plena dutxa.

Però podem anar més enllà, perquè també ens llepem en altres ocasions, tant els humans com els animals en general. Davant de les ferides, per exemple. I ho fem de manera innata, sense adonar-nos-en. Ens fem un tallet o ens cremem el dit, i de seguida el tenim a la boca. I en aquest cas no seria gaire adequat fer servir la saliva per netejar-nos, ja que segur que aporta més microorganismes i possibilitat d'infeccions que no pas una altra cosa. Normalment caldria aigua, sabó i algun producte desinfectant, però el reflex de posar-nos el dit a la boca ja hi és.

I quin sentit pot tenir tot plegat, si fins i tot sembla contraproduent? Segurament és una acumulació de diferents factors, però la composició de la saliva sembla que hi podria tenir alguna cosa a veure. Hi ha grups de recerca que han descrit que la saliva conté, entre moltes altres substàncies, factors de creixement tals com el VEGF, el FGF i el EGF. Els factors de creixement són proteïnes que participen en vies de senyalització cel·lular per tal de promoure el creixement de les cèl·lules. Fan que es fabriquin més vasos sanguinis (perquè a les cèl·lules els arribin més nutrients i per tant puguin créixer més), que les cèl·lules es divideixin, que els fibroblasts fabriquin grans quantitats de matriu fibrosa per reparar els teixits... etc. És lògic que aquests factors de creixement formin part de la saliva, ja que la mucosa bucal constantment està exposada i pateix lesions. 

És per això que podem plantejar el raonament següent: quan ens fem una ferida al dit i ens la llepem, una part de la saliva de la boca es queda al dit. I amb ella tots els factors de creixement que conté, que afavoreixen que la ferida es tanqui i per tant, que s'acceleri el reestabliment de l'homeostasi del teixit. Contra abans tanquem la ferida, millor, ja que minimitzem l'hemorràgia i el risc de patir una infecció. Dubto que ni els animals ni cap de nosaltres, quan es fa una ferida, en un mil·lisegon pensi: vaig a llepar-la perquè els factors de creixement de la meva saliva ajudaran a curar-la. Senzillament ho fem de manera instintiva. I, qui sap, pot ser que una conducta com aquesta hagi perdurat al llarg dels segles per ésser un avantatge evolutiu.

Hi ha reaccions que el nostre cos fa de manera involuntària que segurament no sabem mai el per què les fem... Però descobrir que hi pot haver algun motiu biològic pel qual aquestes conductes estan integrades en el nostre ésser a mi em fa molta gràcia!

dijous, 20 de febrer de 2014

Sigles en sang

Gaudir de bona salut és un bon senyal, i no trepitjar una consulta mèdica en força temps pot ser bo. Però de tant en tant ens insisteixen en fer-nos una revisió i una analítica de sang i orina, per comprovar que tot rutlla i que no tenim cap mena de patologia ni tampoc risc de tenir-ne. Un cop hem anat a Can Dràcula, només hem d'esperar uns dies i anar a buscar els resultats: un llistat de noms indesxifrables per a tots aquells no familiaritzats amb el vocabulari mèdic.

Avui en dia, però, tenim més informació que no pas abans o, com a mínim, tenim al senyor Google a la nostra disposició. Això fa que paraulotes com colesterol, eritròcits, leucòcits, triglicèrids o transaminases ens sonin una mica, encara que no sapiguem exactament a què es refereixen. Però sabem que els eritròcits són els que transporten l'oxigen per la sang, i que quan en tenim massa pocs patim anèmia. Que els leucòcits formen part del nostre sistema immunitari (les defenses), i que no convé fer-se l'analítica si estem refredats perquè sortiran molt elevats. Que nivells alts de colesterol (parlant en general i deixant de banda tota la controvèrsia del colesterol bo i el dolent) fan que se'ns obturin les artèries i que tinguim més risc de patir malalties cardiovasculars. I n'hi ha d'altres, que segurament també han acabat formant part del vocabulari popular.

Però a l'apartat de l'Hemograma, entre eritròcits, neuròfils, basòfils... etc, hi trobem unes sigles: VCM, HCM, CHCM. I, ostres, malament anem: quan es fa servir una sigla vol dir que hi ha un conjunt de paraules llarguíssim i impossible d'entendre. I aquestes coses siguem sincers, solen donar mal rotllo.

Però no és tan terrorífic com sembla. Aquests paràmetres ens serveixen per analitzar la mida i el contingut d'hemoglobina dels eritròcits, i per tant, ens permeten detectar si el pacient té algun tipus d'anèmia. I és que aquesta malaltia no només té lloc quan el pacient té pocs eritròcits, no tot és blanc o negre, sinó que d'anèmies n'hi ha de diferents tipus.

Per exemple, el VCM, que no és més que el Volum Corpuscular Mitjà. En termes pràctics, la mida dels eritròcits. I és que existeixen anèmies microcítiques (quan els eritròcits són massa petits) o macrocítiques (quan són massa grans, originat per una mala maduració dels eritròcits, que no s'acaben separant de la cèl·lula precursora que els origina).

Per analogia, podem intuir que el HCM és l'Hemoglobina Corpuscular Mitjana, o sigui, la quantitat d'hemoglobina que conté l'eritròcit. Si n'hi ha poca, voldrà dir que els nostres eritròcits no són eficients. Malgrat tenir glòbuls vermells suficients, si aquests no tenen prou hemoglobina no són capaços de transportar prou oxigen. En conseqüència, els teixits no poden obtenir energia correctament i ens cansem, maregem, empal·lidim... El CHCM (Concentració d'Hemoglobina Corpuscular Mitjana) és una mesura complementària a les dues anteriors: expressa la quantitat d'hemoglobina en funció del volum de l'eritròcit.

Així doncs, no cal tenir tanta por a les sigles i als informes de tres pàgines de les analítiques, que explicat una mica no és tan complicat. Això sí, malgrat que és curiós saber aquestes cosetes, millor que la interpretació la deixem en mans dels metges sempre!

dilluns, 13 de gener de 2014

The silent killer

El càncer és actualment una de les malalties de les que tots acabem tenint un cas al nostre entorn. La gran dificultat que tenim a l'hora d'intentar curar-lo és que qui ens envaeix i ens causa problemes són les nostres pròpies cèl·lules, de manera que hem de lluitar contra nosaltres mateixos. No és un bacteri que puguem atacar selectivament, intentant trobar alguna cosa que ell tingui i nosaltres no. Són cèl·lules del nostre cos que es desdiferencien, proliferen de manera excessiva i que migren i envaeixen altres teixits. Per sort, del càncer cada vegada en sabem més coses, de manera que en alguns casos som capaços de detectar-lo fins i tot de manera precoç i evitar-ne la progressió.

Tot i així, n'hi ha un que encara no som capaços de controlar, i que es coneix amb el sobrenom the silent killer: el càncer de pàncrees. L'anomenen així perquè és un tipus de càncer que s'inicia i progressa sense donar símptomes. Quan els pacients detecten que alguna cosa no va bé i es comencen a trobar malament, sovint el càncer ja ha fet metàstasi al fetge, de manera que el diagnòstic és tardà i la malaltia sovint és incurable.

Aquest tipus de càncer també és dur de pelar perquè el pàncrees en sí és una glàndula força punyetera. De fet, molta gent no sabria ni dir on és, ni identificar quines funcions té més enllà de fabricar insulina. Perquè en té altres, i de molt importants! Precisament, en la majoria de casos, el càncer de pàncrees no es localitza a les zones on es fabriquen certes hormones (com la insulina), sinó al gran desconegut pàncrees exocrí, que és la part que s'encarrega de sintetitzar molts enzims que ens ajuden a digerir els aliments. És per això que extirpar una massa tumoral pancreàtica és una operació molt complicada, ja que el marge d'error és molt petit i fàcilment els enzims es poden activar on no toca i començar a autodigerir l'òrgan.

Però la seva mala fama no s'acaba aquí. En general, una de les característiques de les cèl·lules tumorals és que afavoreixen l'angiogènesi, és a dir, la generació de nous capil·lars sanguinis dins la massa tumoral. Això els ajuda a créixer (ja que els arriben més nutrients), però alhora és una de les eines que fem servir per matar-les, ja que els tractaments quimioteràpics s'administren per via intravenosa. Però el càncer de pàncrees no està molt irrigat, sinó tot el contrari: ho està molt poc, és molt fibrós, de manera que les cèl·lules tumorals s'agrupen formant masses compactes i s'embolcallen amb fibres de col·lagen similars a les que el nostre cos fabrica quan repara una lesió. Així doncs, les cèl·lules arriben a un equilibri que els afavoreix: no els arriben tants nutrients com si estiguessin altament irrigades (però poden seguir creixent) i alhora són molt poc susceptibles als tractaments que els administrem. 

Esperem que en un futur aquest silent killer el puguem arribar a conèixer i controlar tant com altres tipus de càncer, com ara el de mama, del qual la supervivència és altíssima si es detecta de manera precoç. Hi ha hagut avenços i petites pinzellades que comencen a perfilar una mica millor les peculiaritats d'aquest càncer, però per arribar a la meta encara ens falta una mica de camí per recórrer, i que tot i la mala ratxa econòmica, se segueixi apostant per la recerca del nostre país.

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP