dijous, 20 de febrer de 2014

Sigles en sang

Gaudir de bona salut és un bon senyal, i no trepitjar una consulta mèdica en força temps pot ser bo. Però de tant en tant ens insisteixen en fer-nos una revisió i una analítica de sang i orina, per comprovar que tot rutlla i que no tenim cap mena de patologia ni tampoc risc de tenir-ne. Un cop hem anat a Can Dràcula, només hem d'esperar uns dies i anar a buscar els resultats: un llistat de noms indesxifrables per a tots aquells no familiaritzats amb el vocabulari mèdic.

Avui en dia, però, tenim més informació que no pas abans o, com a mínim, tenim al senyor Google a la nostra disposició. Això fa que paraulotes com colesterol, eritròcits, leucòcits, triglicèrids o transaminases ens sonin una mica, encara que no sapiguem exactament a què es refereixen. Però sabem que els eritròcits són els que transporten l'oxigen per la sang, i que quan en tenim massa pocs patim anèmia. Que els leucòcits formen part del nostre sistema immunitari (les defenses), i que no convé fer-se l'analítica si estem refredats perquè sortiran molt elevats. Que nivells alts de colesterol (parlant en general i deixant de banda tota la controvèrsia del colesterol bo i el dolent) fan que se'ns obturin les artèries i que tinguim més risc de patir malalties cardiovasculars. I n'hi ha d'altres, que segurament també han acabat formant part del vocabulari popular.

Però a l'apartat de l'Hemograma, entre eritròcits, neuròfils, basòfils... etc, hi trobem unes sigles: VCM, HCM, CHCM. I, ostres, malament anem: quan es fa servir una sigla vol dir que hi ha un conjunt de paraules llarguíssim i impossible d'entendre. I aquestes coses siguem sincers, solen donar mal rotllo.

Però no és tan terrorífic com sembla. Aquests paràmetres ens serveixen per analitzar la mida i el contingut d'hemoglobina dels eritròcits, i per tant, ens permeten detectar si el pacient té algun tipus d'anèmia. I és que aquesta malaltia no només té lloc quan el pacient té pocs eritròcits, no tot és blanc o negre, sinó que d'anèmies n'hi ha de diferents tipus.

Per exemple, el VCM, que no és més que el Volum Corpuscular Mitjà. En termes pràctics, la mida dels eritròcits. I és que existeixen anèmies microcítiques (quan els eritròcits són massa petits) o macrocítiques (quan són massa grans, originat per una mala maduració dels eritròcits, que no s'acaben separant de la cèl·lula precursora que els origina).

Per analogia, podem intuir que el HCM és l'Hemoglobina Corpuscular Mitjana, o sigui, la quantitat d'hemoglobina que conté l'eritròcit. Si n'hi ha poca, voldrà dir que els nostres eritròcits no són eficients. Malgrat tenir glòbuls vermells suficients, si aquests no tenen prou hemoglobina no són capaços de transportar prou oxigen. En conseqüència, els teixits no poden obtenir energia correctament i ens cansem, maregem, empal·lidim... El CHCM (Concentració d'Hemoglobina Corpuscular Mitjana) és una mesura complementària a les dues anteriors: expressa la quantitat d'hemoglobina en funció del volum de l'eritròcit.

Així doncs, no cal tenir tanta por a les sigles i als informes de tres pàgines de les analítiques, que explicat una mica no és tan complicat. Això sí, malgrat que és curiós saber aquestes cosetes, millor que la interpretació la deixem en mans dels metges sempre!

5 comentaris :

XeXu 21 de febrer de 2014 a les 0:17  

He de dir que no estava al cas del que volien dir aquestes sigles, potser ho he sabut algun cop, però no m'ha quedat a la memòria. Em faig tan pocs anàlisis... Però bé, per un bioquímic això de les sigles està més que superat! En tenim per tot, i a mi m'encantaven quan estudiava. Prenent apunts no feia servir abreviatures mai, però les sigles les posava totes! També recordo parlar entre nosaltres en sigles quan estudiàvem, era l'hòstia. Sentit des de fora, no s'entenia res, però per nosaltres era claríssim. O un exemple que va passar a la feina, on les sigles també eren el pa de cada dia i ens enteníem perfectament. Recordo haver dir un dia sense cap avís previ 'LnCaP RPMI, no?', i em van respondre 'Sí' amb tota naturalitat.

Laia 27 de febrer de 2014 a les 23:10  

Hehehe, els que ens dediquem a la ciència ja hi estem acostumats, a les sigles! I potser a tu t'agraden però per mi han estat un mal de cap molts cops. LnCaP no sé què és, però RPMI sí! Jo sóc més de THP1 i MiaPaCa, que potser sabràs que són!

XeXu 27 de febrer de 2014 a les 23:24  

Quina mania tinc de posar la n en minúscula. En realitat és LNCaP, una bonica línia de càncer de pròstata, encara que no tan bonica com PC3 o DU145. T'encantarien, al costat d'aquestes les MiaPaCa són l'aneguet lleig, i no, no es tornen boniques després. PC3 són immenses, genials. DU145 creixen molt bé i són grandetes, i les LNCaP són més estrellades, maques, però més punyeteres. Ah, i les altres dues creixen amb DMEM. THP-1 són un rotllo, més delicades que les teranyines. Bé, de fet les teranyines són terriblement resistents...

Alasanid 1 de març de 2014 a les 16:12  

A mi les les sigles mai se m'han donat massa bé. Recordo que hi ha qui encara riu quan li parlen "d'homounions PN".

Hi ha una pregunta que ens fèiem amb un company l'altre dia i que no sé si pots ajudar-nos una mica. Quan es parla de colesterol.. quins temps característics hi ha??

Es a dir, suposa que un individu té un cert nivell de colesterol i un dia comet un excés a la pastisseria.. Quin és el temps que ha de passar fins a assolir altra vegada el valor estacionari?

Es que a mi amb què em donin uns valors de concentració no em diu res. Necessitaria saber quines són les fluctuacions que són "normals" i quan triguen a decaure. Potser sigui una idea massa de físic que busca els punts singulars i patològics.

Laia 17 de març de 2014 a les 23:04  

XeXu, jo no en conec tantes, de línies! Me'n sonen moltes, d'haver-ne llegit coses en articles, però jo només he treballat amb tres línies, dues de macròfags (humans i murins, THP-1 i RAW), i amb les MiaPaCa. I ep, compte amb les MiaPaca eh, que són precioses i em creixen super bé!


Alasanid.. Buff... A veure, no et sabria respondre gaire bé, potser en Dan seria més adient per coses com aquestes. El que heu de tenir en compte, però, és que per cometre un excés un dia a una pastisseria no et puja el colesterol. De fet, el colesterol que es mesura (que circula en sang) no va sol, sinó lligat a unes proteïnes que el transporten, ja que és lipídic i no pot viatjar sol en un medi com la sang. Les lipoproteïnes porten el colesterol d'un lloc a un altre segons les teves necessitats, però si tens excés de colesterol, diguem que les lipoproteïnes no el "deixen" a cap teixit, perquè estàs saturat. Així doncs, el colesterol et circula en sang sense destí. I això fa que augmenti el risc que aquest colesterol s'acumuli a les parets de les artèries i facis aterosclerosi. Però un excés puntual cau molt ràpid, jo crec. Tot i que els excessos de Nadal sí que és cert que es poden notar uns quants dies.

Ai, no sabria dir-te, no en sóc cap experta, parlo per parlar! El que s'ha de tenir en compte que el valor de concentració és igual, és a dir, que en el fons només són una mesura que tenim per poder extrapolar què passa dins el cos quan se'ns acumula un cert nivell de colesterol. No té cap sentit el nombre, sinó el que significa: a més concentració de colesterol en sang, més risc d'aterosclerosi.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP