dimecres, 20 d’agost de 2014

Al·lèrgies

En un post anterior ja vaig fer una breu pinzellada de les al·lèrgies, aquella reacció que fem davant de substàncies que en principi no són nocives pel nostre cos. No som perfectes, el nostre sistema immunitari també s'equivoca i de vegades fabrica anticossos contra proteïnes presents a les verdures, proteïnes dels cereals o dels àcars, per exemple, els quals anomenem al·lèrgens. Tots sabem que hi ha persones que són sensibles (al·lèrgiques) a un al·lergen en concret i d'altres que no, i això passa perquè els que en són sensibles fabriquen anticossos contra aquests al·lèrgens (que s'anomenen anticossos de tipus IgE), que seran els desencadenants de la resposta immune. 

El procés és senzill: l'anticòs, que no sol circular lliure sinó unit a la superfície de limfòcits, reconeix l'al·lergen i s'activa: ha detectat que l'al·lergen és dins el nostre cos, i interpreta (erròniament) que és nociu. Sota la premissa que "la millor defensa és un bon atac", el limfòcit s'encarregarà d'activar altres cèl·lules, que alhora contribuiran a que es comencin a fabricar anticossos IgE específics contra aquell antigen de manera massiva, tots iguals als que ja teníem. De sobte, al nostre cos la quantitat de IgE s'ha multiplicat de manera exponencial. Malgrat la importància dels anticossos, però, no deixen de ser una molècula senyalitzadora, una molècula que reconeix la proteïna estranya i s'hi enganxa com una paparra. De vegades es fan grumolls de moltes molècules i molts anticossos units, fet que pot obturar conductes i tenir conseqüències greus, però no és per aquí per on vull anar. El fet és que l'anticòs en sí no té cap funció més que ser una senyal d'alarma. Ell per sí sol no fa que als al·lèrgics els hi ragi el nas, els hi piquin els ulls o se'ls obturin els bronquis, sinó que el que realment desencadena tot aquest quadre de símptomes és que les IgE fabricades s'uneixen a la superfície dels mastòcits, un altre tipus cel·lular del sistema immune. Aquestes cèl·lules són molt grans, tenen molts grànuls al seu interior plens de mediadors com ara la histamina, i sobretot, tenen moltíssims receptors per segrestar IgE a la seva membrana. Això provoca que quan les IgE reconeguin l'al·lergen, una senyal serà emesa cap a l'interior del mastòcit i gairebé de manera immediata, els grànuls d'histamina s'alliberaran a l'exterior. Aquests mastòcits s'acumulen al nostre cos sobretot a les mucoses (nas, boca, intestí...), que són les regions per les quals l'al·lergen entra al nostre cos. Així ens assegurem que la resposta sigui el més immediata i potent possible. 

Mastòcit. Font: Univ de Yale

L'atac del nostre cos, doncs, és l'alliberament d'histamina. Aquesta molècula no només forma part del sistema immune sinó que també és un neurotransmissor, transmet senyals d'una banda a l'altra del sistema nerviós i des d'aquest als diferents òrgans, com ara els músculs. És per aquest motiu que als prospectes dels antihistamínics sovint hi ha efectes secundaris tals com somnolència o interacció amb medicaments antidepressius. Però pel que fa a la seva funció de defensa de l'organisme, la histamina bàsicament és un vasodilatador, fet que contribueix a irrigar la zona, fer que hi arribi més sang i amb ella, més cèl·lules que ajudaran a controlar la situació davant "l'agent estrany" que ha entrat. A més, afavoreix la permeabilització dels capil·lars per tal que les cèl·lules puguin sortir del torrent sanguini, detectar l'al·lergen i "netejar" la zona. No surten soles, però, sinó que les acompanya una gran quantitat de fluid, que pot provocar petits edemes i per tant, inflamació a la zona. Amb tot això, ja podem entreveure d'on prové tot aquell quadre simptomatològic tan típic de les al·lèrgies: el nas raja (permeabilització), estornudem (s'estimula el sistema nerviós autònom), hi ha congestió nasal (alta irrigació i permeabilització)... I un llarg etcètera, ja que no tothom respon de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. 

Veiem doncs que el diferents elements del sistema immunitari són molt polivalents, i podríem seguir. La histamina, els mastòcits, els limfòcits, etc no tenen una única funció, i malgrat que això ens sol beneficiar per sobreposar-nos a situacions diferents, veiem que de vegades ens toca la pera com en el cas de les al·lèrgies. És el preu a pagar per tenir tot un entramat de cèl·lules i molècules tan ben connectat!

3 comentaris :

XeXu 21 d’agost de 2014 a les 0:10  

Me cago en la histamina, els mastòcits i la mare que els va parir. Ho sento, però ho havia de dir. Prou producció d'histamina en el meu cos ja! Bé, el que veiem és que tenim un sistema d'espionatge fantàstic al cos, allà no es pot moure res sense ser detectat i el missatge transmès. Ara bé, la policia és igual de violenta i contundent que a la vida real, el seu abús de poder és de traca. Sembla que vulguin matar mosques a canonades, però més val prevenir, no fos cas que davant d'un al·lergen de debò no sabéssim reaccionar com toca.

pons007 21 d’agost de 2014 a les 12:24  

Què jo sàpiga no tinc cap al·lèrgia, però des de fa uns quants anys, als anàlisis sempre em detecten els eosinòfils pels núvols, i el metge em diu que dec tenir alguna al·lèrgia a alguna cosa que no se, però jo em trobo la mar de bé :D

Laia 24 d’agost de 2014 a les 10:11  

XeXu, em queda clar que ets al·lèrgic, hehehe. És cert, sembla mentida que tinguem un sistema immunitari amb aquesta eficàcia, però quan mirem a nivell genètic és més fàcil de comprendre, les combinacions de fragments genètics per fer un únic anticòs és tan i tan gran que gairebé assegurem que sempre hi haurà un anticòs específic per a una proteïna en concret. Ara bé, en això "d'un al·lergen de debò" hi ha un petit error. Per definició diem que una molècula és un al·lergen si ens provoca una reacció immunitària quan no hauria, perquè no és res nociu. En tot cas, aquesta gran xarxa immunitària ens serveix per si arriba un patogen.

Pons, els eosinòfils són un altre dels tipus cel·lulars implicats en les reaccions al·lèrgiques. Els mastòcits en sang no els detectem perquè bàsicament estan als teixits, a les mucoses, esperant que els al·lergens entrin per atacar-los de seguida. Pot ser que estiguis en la primera fase, la de sensibilització. Si has entrat en contacte amb alguna cosa a la qual ets al·lèrgic però no hi has tornat a topar, estàs sensibilitzat però no tens simptomatologia. No ho sé, són suposicions, no sóc pas metge jo!
El primer cop que entres en contacte amb una substància que per tu és un al·lergen has de sensibilitzar-te (fabricar anticossos contra ell i que aquests s'enganxin als mastòcits). Amb contactes repetits normalment comences a tenir símptomes, que es poden quedar tal qual o anar evolucionant fins que a base de múltiples contactes cada cop la reacció sigui més forta i s'arribi a xoc anafilàctic (casos minoritaris). Això depèn de cada persona.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP