dissabte, 29 de novembre de 2014

Desmitificant el biòleg de bata

El post d'avui és una mica autobiogràfic, però em venia de gust compartir una reflexió que vaig fer l'altre dia, tot fent la vista enrere de la meva pròpia evolució en el món de la ciència. Una evolució que va començar davant d'un aquari al Zoo de Barcelona i que ha acabat en un laboratori de recerca biomèdica. 

Ja fa gairebé un any vaig fer un post al meu bloc personal parlant de tota la meva trajectòria acadèmica, de les voltes que dóna la vida i de com ens hi anem adaptant. Un moment clau per mi va ser la decisió d'abandonar la biologia marina i dedicar-me a la vessant més clínica i molecular, passar de bota a bata, i és que no ho veia gens clar. A mi m'agradava la idea d'anar a les platges a fer censos, enrolar-me en un vaixell i fer immersions, fer fotoidentificació de cetacis... I per contra, què estava escollint? Tancar-me cada dia dins un laboratori fent experiments monòtons i estar asseguda tot el dia a la poiata o davant l'ordinador. Però tres anys després d'haver posat per primer cop un peu a un laboratori puc dir que estava bastant equivocada: no paro en tot el dia!

Per fer experiments en un laboratori es necessiten molts reactius i diferents aparells. Els instruments que són d'ús més comú segurament els tindrem al nostre abast, però els que són més complexes solen estar situats en espais comuns que els diferents usuaris d'un centre de recerca poden utilitzar. Segons les dimensions del centre anar d'un lloc a l'altre pot ser una petita excursió, i si ho has de fer moltes vegades al llarg del dia... T'estalvies anar al gimnàs!

I encara més: hi ha aparells força grans (i també força cars) que només estan a certs centres de recerca i que es poden fer servir sota la supervisió d'un tècnic, havent fet prèviament un petit curs o demostrant que el saps fer servir. S'anomenen serveis, i cada usuari ha de pagar per processar les seves mostres. Són aparells com ara un microscopi electrònic, un espectròmetre de masses o un citòmetre de flux. Com que no n'hi ha a tot arreu és freqüent haver-se de desplaçar fins als centres on estan, de manera que per completar un experiment pot ser que hagis d'anar d'una punta a l'altra d'una ciutat. Si algun cop passegeu per un parc científic o si esteu a prop d'una universitat on hi hagi laboratoris de ciències, podreu veure gent anant amunt i avall amb caixes blanques de poliestirè: potser a dins hi porten mostres que per un motiu o altre han de dur a un altre edifici per poder-les processar. 

A més, fins i tot dins del mateix centre de recerca no tots els experiments es fan al mateix lloc: si no es necessiten condicions estèrils es pot treballar al mateix laboratori, mentre que si els experiments s'han de fer amb cultius cel·lulars cal treballar en una cabina de flux, que segurament estarà en una sala a part condicionada. Aquestes sales solen estar sota irradiació UV cada nit, tenen unes condicions de neteja especials i de vegades també tenen un sistema de doble porta per entrar que està sota pressió positiva, per evitar que els microorganismes de fora contaminin la sala.  

Per altra banda, normalment cada investigador no fa només un experiment, sinó que ha de combinar un parell de protocols cada dia i anar fent. Per tant, quan hi ha una centrifugació de vint minuts, quan les cèl·lules han d'adherir-se i les deixem descansar una hora, quan un tractament ha d'actuar durant un parell d'hores... Totes aquestes estones "mortes" s'aprofiten per continuar altres experiments, per anar d'un lloc a un altre a buscar reactius, etcètera. 

Sóc una persona nerviosa, i reconec que segurament tinc un punt d'estrès superior a la mitjana de la resta de la humanitat. Però l'altre dia em vaig adonar que últimament em moc entre tres centres de recerca diferents i que pujo i baixo escales incomptables vegades cada dia, recorrent passadissos amb les mans ocupades. D'estàtic, res! 

2 comentaris :

XeXu 29 de novembre de 2014 a les 20:38  

Només puc dir que sort que em vas fer cas i finalment vas retirar cap el laboratori! Sí, ja sé que no em vas fer cas a mi, però no serà perquè no t'insistís en el seu dia. Tot el que expliques m'és molt proper perquè jo també ho he viscut. Ara no m'he de moure gaire, però també he fet les meves excursions per anar a processar mostres, sobretot al citòmetre. No són excursions com anar a la platja i aquestes coses, però et desplaces força. I parlant de rutinari... potser sí que treballar amb bèsties vives és més emocionant, però els resultats que s'obtenen al laboratori també poden ser molt interessants i emocionants. Si els saps interpretar, és clar...

Laia 18 de desembre de 2014 a les 0:45  

Tot té el seu què, XeXu, però m'alegra saber com a mínim que el que em tirava enrere d'aquesta disciplina no s'està complint. Tot és interessant des d'un punt de vista o altre, i t'ho acabes estimant quan hi dediques tantes i tantes hores, jo crec.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP