dijous, 13 de novembre de 2014

L'univers de les granotes

Una de les coses que més m'impressiona del món animal és l'enorme biodiversitat que hi ha. No podem pensar en exemplars únics de tortugues, dofins, falgueres o mosques, sinó que de cadascun d'aquests animals en coneixem múltiples espècies diferents, adaptades a l'indret on viuen i amb propietats que poden arribar a ser espectaculars.

Les granotetes, malgrat ser animals llefiscosos i amb uns ulls enormes, sempre m'han fet molta gràcia. Com a amfibis són la baula de la cadena que ens permet comprendre com els animals van sortir de l'aigua per colonitzar ambients terrestres: respiren a través de pulmons, però com que encara depenen de l'aigua la seva pell és permeable a l'intercanvi de gasos. Pel que fa a les extremitats, tenen unes potes posteriors que els permeten fer grans salts quan són fora l'aigua, però que alhora també són unes bones aletes per a nedar a les basses. Per a mi són un gran exemple del que comentava anteriorment: un sol animal però múltiples espècies, les quals poden arribar a ser molt diferents entre sí. I és que segons l'ambient colonitzat les adaptacions morfològiques i fisiològiques varien, i en el cas de les granotes aquestes poden arribar a ser molt impactants. 

Tenir la capacitat de respirar a través de la pell és un avantatge per a les granotes, ja que tot i ser menys eficient que la pulmonar, els permet estar-se una bona estona sota l'aigua. Però si el teu hàbitat és un llac a 4000 metres on la radiació UV és molt elevada, l'oxigen escasseja i les temperatures cauen fàcilment, resguardar-se dins l'aigua pot ser una bona estratègia. És per això que la granota del llac Titicaca pràcticament viu dins de l'aigua, i per poder captar tot l'oxigen possible per respirar té la pell molt arrugada i per tant, més superfície per intercanviar gasos. No l'afavoreix gaire, potser... Però fa la seva funció.


Si marxem cap a la zones tropicals i selvàtiques hi trobarem grans boscos i un ambient molt humit, condicions molt diferents de les que hi ha a alta muntanya. En aquestes regions podem trobar per exemple granotes voladores, com la Wallace. Aquest animaló té unes membranes interdigitals inusualment grans, que recorden més a les d'un rat-penat que no pas a les d'una granota, i a més la pell que té a banda i banda del cos és més flàccida del normal, a mode de "flaps". Això li permet fer salts de fins a quinze metres, mol útils per fugir cames ajudeu-me dels depredadors!  Per contra, les granotes amb més mal geni opten per una tàctica més intimidatòria, com és el cas de les granotes dard blaves. Aquesta espècie, a diferència de la Wallace, no té membranes entre els dits, de manera que és molt mala nedadora i gairebé sempre la trobarem en zones terrestres, on és més vulnerable. Per defensar-se la seva pell és de color blau llampant i conté nombroses glàndules amb un verí que paralitza (o fins i tot pot arribar a matar) als depredadors. Nombroses tribus de natius havien impregnat les puntes de fletxes i dards amb aquest verí per tal de caçar, i d'aquí el nom que se li va atorgar.


I podríem seguir amb les granotes dels arbres, les múltiples espècies verinoses que hi ha, les que creixen fins a mides insospitades perquè mengen tot el que troben per davant, i un llarg etcètera. Més enllà de ser imatges boniques, el gran ventall de formes, colors i adaptacions dels animals és tot un univers per descobrir i sobretot per comprendre. 

3 comentaris :

XeXu 13 de novembre de 2014 a les 8:47  

Els amfibis són els rarets entre els cordats. Són com una minoria que tothom es mira amb cert recel perquè no saps com agafar-los. Tu saps que hi ha molts peixos, que els ocells són majestuosos i volen, que els mamífers són entranyables i que els rèptils són amenaçadors i males peces per naturalesa. Però els amfibis? Wtf! Però sí, són molt diversos també, estranys a matar, i les seves adaptacions són molt variades degut a que depenen molt de la humitat. Amb els exemples que poses ja es veu que han trobat totes les estratègies possibles per tirar endavant. Coevolució. La natura ja les té aquestes coses.

Pere 13 de novembre de 2014 a les 22:34  

És cert que els amfibis, o les granotes en particular, són prou desconegudes. Fa gràcia trobar-te'n una en una bassa, un riu o un toll però poc de cas les fem.

I canviant un poc de tema, em sona haver sentit que són bastant vulnerables, que cada vegada hi ha menys. És de veres?

Laia 29 de novembre de 2014 a les 20:03  

XeXu, són molt xulos, segur que si no existissin no hauríem pogut esbrinar tan fàcilment quins animals van aparèixer primer, ni haguéssim entès la transició mar-terra. No s'han de menystenir (i això que no em fan especial gràcia... Molt xulos a les fotos però són massa llefiscosos pel meu gust).


Pere, doncs la veritat és que no ho sabia, que eren tan vulnerables! De fet em sona que hi ha algun cas en què una espècie de granota és espècie invasora, a Sudamèrica, em vaig quedar amb aquesta idea. Però arran del teu comentari vaig fer un Google i... realment sí, estan en perill moltes espècies d'amfibis. De fet la seva complexitat recau en què estan a cavall entre dos medis diferents, la pell és molt sensible perquè els permet respirar, tenen estadi larvari i després fase adulta... Hi ha molts factors que els afecten, com ara els pesticides quan estan en fase aquàtica, la radiació UV sobre la pell, l'assecament de basses, etc.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP