dilluns, 13 de gener de 2014

The silent killer

El càncer és actualment una de les malalties de les que tots acabem tenint un cas al nostre entorn. La gran dificultat que tenim a l'hora d'intentar curar-lo és que qui ens envaeix i ens causa problemes són les nostres pròpies cèl·lules, de manera que hem de lluitar contra nosaltres mateixos. No és un bacteri que puguem atacar selectivament, intentant trobar alguna cosa que ell tingui i nosaltres no. Són cèl·lules del nostre cos que es desdiferencien, proliferen de manera excessiva i que migren i envaeixen altres teixits. Per sort, del càncer cada vegada en sabem més coses, de manera que en alguns casos som capaços de detectar-lo fins i tot de manera precoç i evitar-ne la progressió.

Tot i així, n'hi ha un que encara no som capaços de controlar, i que es coneix amb el sobrenom the silent killer: el càncer de pàncrees. L'anomenen així perquè és un tipus de càncer que s'inicia i progressa sense donar símptomes. Quan els pacients detecten que alguna cosa no va bé i es comencen a trobar malament, sovint el càncer ja ha fet metàstasi al fetge, de manera que el diagnòstic és tardà i la malaltia sovint és incurable.

Aquest tipus de càncer també és dur de pelar perquè el pàncrees en sí és una glàndula força punyetera. De fet, molta gent no sabria ni dir on és, ni identificar quines funcions té més enllà de fabricar insulina. Perquè en té altres, i de molt importants! Precisament, en la majoria de casos, el càncer de pàncrees no es localitza a les zones on es fabriquen certes hormones (com la insulina), sinó al gran desconegut pàncrees exocrí, que és la part que s'encarrega de sintetitzar molts enzims que ens ajuden a digerir els aliments. És per això que extirpar una massa tumoral pancreàtica és una operació molt complicada, ja que el marge d'error és molt petit i fàcilment els enzims es poden activar on no toca i començar a autodigerir l'òrgan.

Però la seva mala fama no s'acaba aquí. En general, una de les característiques de les cèl·lules tumorals és que afavoreixen l'angiogènesi, és a dir, la generació de nous capil·lars sanguinis dins la massa tumoral. Això els ajuda a créixer (ja que els arriben més nutrients), però alhora és una de les eines que fem servir per matar-les, ja que els tractaments quimioteràpics s'administren per via intravenosa. Però el càncer de pàncrees no està molt irrigat, sinó tot el contrari: ho està molt poc, és molt fibrós, de manera que les cèl·lules tumorals s'agrupen formant masses compactes i s'embolcallen amb fibres de col·lagen similars a les que el nostre cos fabrica quan repara una lesió. Així doncs, les cèl·lules arriben a un equilibri que els afavoreix: no els arriben tants nutrients com si estiguessin altament irrigades (però poden seguir creixent) i alhora són molt poc susceptibles als tractaments que els administrem. 

Esperem que en un futur aquest silent killer el puguem arribar a conèixer i controlar tant com altres tipus de càncer, com ara el de mama, del qual la supervivència és altíssima si es detecta de manera precoç. Hi ha hagut avenços i petites pinzellades que comencen a perfilar una mica millor les peculiaritats d'aquest càncer, però per arribar a la meta encara ens falta una mica de camí per recórrer, i que tot i la mala ratxa econòmica, se segueixi apostant per la recerca del nostre país.

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP