dijous, 27 de febrer de 2014

Llepar-se les ferides


Una de les imatges més tendres per excel·lència és la d'un cadellet éssent llepat per la seva mare. I a causa de la tendència que tenim a humanitzar totes les conductes que veiem en els animalons, de seguida pensem que la mare amanyaga a la cria. O en el cas dels felins, per exemple, és ben sabut que fan servir aquesta tècnica per netejar-se, de manera que la imatge d'una gata llepant al seu gatet ens fa pensar que estan en plena dutxa.

Però podem anar més enllà, perquè també ens llepem en altres ocasions, tant els humans com els animals en general. Davant de les ferides, per exemple. I ho fem de manera innata, sense adonar-nos-en. Ens fem un tallet o ens cremem el dit, i de seguida el tenim a la boca. I en aquest cas no seria gaire adequat fer servir la saliva per netejar-nos, ja que segur que aporta més microorganismes i possibilitat d'infeccions que no pas una altra cosa. Normalment caldria aigua, sabó i algun producte desinfectant, però el reflex de posar-nos el dit a la boca ja hi és.

I quin sentit pot tenir tot plegat, si fins i tot sembla contraproduent? Segurament és una acumulació de diferents factors, però la composició de la saliva sembla que hi podria tenir alguna cosa a veure. Hi ha grups de recerca que han descrit que la saliva conté, entre moltes altres substàncies, factors de creixement tals com el VEGF, el FGF i el EGF. Els factors de creixement són proteïnes que participen en vies de senyalització cel·lular per tal de promoure el creixement de les cèl·lules. Fan que es fabriquin més vasos sanguinis (perquè a les cèl·lules els arribin més nutrients i per tant puguin créixer més), que les cèl·lules es divideixin, que els fibroblasts fabriquin grans quantitats de matriu fibrosa per reparar els teixits... etc. És lògic que aquests factors de creixement formin part de la saliva, ja que la mucosa bucal constantment està exposada i pateix lesions. 

És per això que podem plantejar el raonament següent: quan ens fem una ferida al dit i ens la llepem, una part de la saliva de la boca es queda al dit. I amb ella tots els factors de creixement que conté, que afavoreixen que la ferida es tanqui i per tant, que s'acceleri el reestabliment de l'homeostasi del teixit. Contra abans tanquem la ferida, millor, ja que minimitzem l'hemorràgia i el risc de patir una infecció. Dubto que ni els animals ni cap de nosaltres, quan es fa una ferida, en un mil·lisegon pensi: vaig a llepar-la perquè els factors de creixement de la meva saliva ajudaran a curar-la. Senzillament ho fem de manera instintiva. I, qui sap, pot ser que una conducta com aquesta hagi perdurat al llarg dels segles per ésser un avantatge evolutiu.

Hi ha reaccions que el nostre cos fa de manera involuntària que segurament no sabem mai el per què les fem... Però descobrir que hi pot haver algun motiu biològic pel qual aquestes conductes estan integrades en el nostre ésser a mi em fa molta gràcia!

dijous, 20 de febrer de 2014

Sigles en sang

Gaudir de bona salut és un bon senyal, i no trepitjar una consulta mèdica en força temps pot ser bo. Però de tant en tant ens insisteixen en fer-nos una revisió i una analítica de sang i orina, per comprovar que tot rutlla i que no tenim cap mena de patologia ni tampoc risc de tenir-ne. Un cop hem anat a Can Dràcula, només hem d'esperar uns dies i anar a buscar els resultats: un llistat de noms indesxifrables per a tots aquells no familiaritzats amb el vocabulari mèdic.

Avui en dia, però, tenim més informació que no pas abans o, com a mínim, tenim al senyor Google a la nostra disposició. Això fa que paraulotes com colesterol, eritròcits, leucòcits, triglicèrids o transaminases ens sonin una mica, encara que no sapiguem exactament a què es refereixen. Però sabem que els eritròcits són els que transporten l'oxigen per la sang, i que quan en tenim massa pocs patim anèmia. Que els leucòcits formen part del nostre sistema immunitari (les defenses), i que no convé fer-se l'analítica si estem refredats perquè sortiran molt elevats. Que nivells alts de colesterol (parlant en general i deixant de banda tota la controvèrsia del colesterol bo i el dolent) fan que se'ns obturin les artèries i que tinguim més risc de patir malalties cardiovasculars. I n'hi ha d'altres, que segurament també han acabat formant part del vocabulari popular.

Però a l'apartat de l'Hemograma, entre eritròcits, neuròfils, basòfils... etc, hi trobem unes sigles: VCM, HCM, CHCM. I, ostres, malament anem: quan es fa servir una sigla vol dir que hi ha un conjunt de paraules llarguíssim i impossible d'entendre. I aquestes coses siguem sincers, solen donar mal rotllo.

Però no és tan terrorífic com sembla. Aquests paràmetres ens serveixen per analitzar la mida i el contingut d'hemoglobina dels eritròcits, i per tant, ens permeten detectar si el pacient té algun tipus d'anèmia. I és que aquesta malaltia no només té lloc quan el pacient té pocs eritròcits, no tot és blanc o negre, sinó que d'anèmies n'hi ha de diferents tipus.

Per exemple, el VCM, que no és més que el Volum Corpuscular Mitjà. En termes pràctics, la mida dels eritròcits. I és que existeixen anèmies microcítiques (quan els eritròcits són massa petits) o macrocítiques (quan són massa grans, originat per una mala maduració dels eritròcits, que no s'acaben separant de la cèl·lula precursora que els origina).

Per analogia, podem intuir que el HCM és l'Hemoglobina Corpuscular Mitjana, o sigui, la quantitat d'hemoglobina que conté l'eritròcit. Si n'hi ha poca, voldrà dir que els nostres eritròcits no són eficients. Malgrat tenir glòbuls vermells suficients, si aquests no tenen prou hemoglobina no són capaços de transportar prou oxigen. En conseqüència, els teixits no poden obtenir energia correctament i ens cansem, maregem, empal·lidim... El CHCM (Concentració d'Hemoglobina Corpuscular Mitjana) és una mesura complementària a les dues anteriors: expressa la quantitat d'hemoglobina en funció del volum de l'eritròcit.

Així doncs, no cal tenir tanta por a les sigles i als informes de tres pàgines de les analítiques, que explicat una mica no és tan complicat. Això sí, malgrat que és curiós saber aquestes cosetes, millor que la interpretació la deixem en mans dels metges sempre!

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP