dimarts, 30 de setembre de 2014

Jugar a ser Déus

Un dels últims llibres que he llegit és Jugar a ser déus. Els dilemes morals de la ciència, de Salvador Macip i Chris Willmott. S'hi recullen 8 avenços científics que tenen un gran impacte en el camp de la biomedicina, però que també desperten molts debats ètics pel que fa als seus límits d'aplicació. Un dels punts forts del llibre, des del meu punt de vista, és la gran quantitat de preguntes que planteja, tot desemmascarant les dues cares de la moneda, fent-nos adonar que és molt fàcil creuar una línia vermella i que certs poders es facin servir de manera il·lícita.

Què pot tenir de dolent una base de dades del genoma de la població? Podria ajudar a resoldre molts crims. I aprendre a llegir l'activitat del cervell tot desxifrant els nostres pensaments? Seria un gran avenç per a tots aquells que es troben en estat vegetatiu, podrien arribar a comunicar-se de manera molt més fluïda amb el seu entorn. No tot és tan senzill com sembla a primer cop d'ull, i és que amb una mica de mala fe de totes les millores tecnològiques que es citen al llibre se'n pot fer un mal ús. A més moltes d'elles també comporten un cert risc, i el seu alt cost segurament fomentaria que les diferències socials entre rics i pobres augmentessin.   

Com a persona vinculada al món científic reconec que hi ha molts aspectes que ni tan sols m'havia qüestionat, potser per pecar d'innocent o per no tenir una visió més global i centrar-me només en la tècnica i en el seu potencial biològic. Un dels capítols que més em va agradar va ser el del diagnòstic genètic preimplantacional, em va fer pensar molt i em va fer adonar que de vegades és molt complicat ser empàtic i posar-se a la pell d'aquells que tenen arguments en contra del nostre propi raonament.

El diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) consisteix en fer una anàlisi d'una part d'un embrió per tal de poder seleccionar aquells que tenen una determinada característica. Aquesta tècnica va lligada a la fecundació in vitro: un òvul és fecundat al laboratori, tot formant-se un zigot, una única cèl·lula. Aquesta cèl·lula es divideix en dues, i cadascuna d'elles també es divideix. Per tant, a partir del zigot acabem obtenint una massa formada per 2, 4, 8 cèl·lules, i així anar fent. Quan l'embrió té unes 8 cèl·lules és possible extreure'n una o dues i que això no afecti al seu desenvolupament. D'aquesta cèl·lula només cal extreure'n el material genètic i analitzar-lo per tal de determinar, per exemple, si aquell embrió és portador d'alguna malaltia congènita. Com que normalment en un procés de fecundació in vitro es fecunden diferents òvuls, és possible analitzar-ne uns quants i seleccionar quins són els que volem implantar a l'úter de la dona.

Un dels aspectes que certs col·lectius critiquen d'aquesta tècnica és que la selecció dels embrions fa que la concepció perdi el misticisme que se li atorga, i es titlla d'assassins als encarregats de descartar els embrions que no es faran servir. Des del meu punt de vista el concepte de fetus s'emmarca en estadis més avançats del desenvolupament i per tant no comparteixo aquest raonament, tot i que és cert que es perd material biològic, el qual no es pot fer servir tampoc per fer recerca i que està condemnat a perdre's o a ésser congelat per ser donat en un futur. Partint d'aquesta base, i que les malalties congènites no les considero cap obra de Déu sinó la combinació per atzar de certs al·lels, trobo perfectament lícit aplicar aquesta tècnica per evitar l'aparició de certes malalties. Els problemes, però, vénen quan cal posar límits. Quin criteri fem servir per seleccionar quins al·lels triem? S'hauria de poder escollir el sexe del nadó per capritx? Com que el procés es fa in vitro i es poden fer servir òvuls de donants, cal posar límit pel que fa a l'edat de les mares? Quina? Preguntes complexes, amb respostes encara més diverses i controvertides. 

I el llibre obre molts més debats encara, com per exemple la possibilitat que els pares volguessin seleccionar que el nadó tingués una determinada minusvalidesa que ells ja tenen pel fet de considerar que no es tracta de cap desavantatge i que el seu fill podrà viure perfectament en societat. En aquest cas s'estaria condicionant l'existència d'aquell nadó, que no sabem si en un futur ell considerarà que la seva condició el limita en el seu dia a dia o no. O un altre exemple: el dels germans salvadors, aquells que són seleccionats per DGP i concebuts per tal que siguin compatibles amb un germà malalt, i així ésser una font de cèl·lules mare i material biològic que no generaran rebuig. Sembla que tot siguin avantatges, però pot ser que en un futur aquest germà salvador tingui problemes psicològics o fins i tot físics, si la salvació del germà comporta sotmetre's a tractaments i operacions.

Un món molt complex, i un debat molt interessant sobre la taula. Més enllà dels avenços científics i tecnològics desenvolupats a laboratoris i despatxos, encara ens queda el més complicat: saber escollir el quan, el com i quins són aquells límits que no podem sobrepassar, 

dimarts, 23 de setembre de 2014

El millor medicament: la cansalada

El passat 18 de setembre es van atorgar, com cada any per aquestes dates, els IgNobel. Aquests premis es concedeixen a treballs científics que d'entrada són força inversemblants, però que tot i això tenen una bona base i segurament traspuen coses molt més interessants de les que som capaços de percebre a primer cop d'ull. Tal i com diuen a la seva web, en primer lloc aquests premis ens fan riure, però també ens fan pensar.

Enguany, s'han concedit premis tals com:
  • Mesurar la quantitat de fricció que hi ha entre una sabata i una pell de plàtan, i entre una pell de plàtan i el terra, quan una persona trepitja una pell de plàtan i aquesta pell és a terra (Física)
  • Intentar comprendre què passa per la ment de la gent quan veu la cara de Jesús a una torrada (Neurociència)
  • Investigar si és mentalment perillós per a un humà tenir un gat (Salut pública)
  • Documentar que quan els gossos defequen i orinen, prefereixen alinear el seu eix corporal amb la línia nord-sud de camp electromagnètic de la Terra (Biologia)
I encara se n'han concedit uns quants més, que podeu consultar a la seva web. Estimular l'intel·lecte intentant comprendre la base de tots aquests raonaments és un bon exercici, no ens hem de quedar només amb un titular tendenciós. I ves per on, de tots els IgNobel d'enguany he decidit profunditzar en el de Medicina, atorgat per tractar hemorràgies nasals incontrolables fent servir el mètode tapem-el-nas-amb-tires-de-cansalada-viada. Prometedor, oi?

El cas es va publicar a la revista Annals of Otology, Rhinology & Laryngology l'any 2011. La pacient era una nena de quatre anys que patia trombastenia de Glanzmann, una malaltia que es caracteritza per hemorràgies molt prolongades per deficiència del receptor del fibrinogen, el factor IIb/IIIa. Quan les plaquetes no tenen aquest receptor no aglutinen el fibrinogen i per tant no es formen els coàguls que fan que s'interrompi l'hemorràgia. Per tal de frenar l'hemorràgia, es van col·locar tires de cansalada viada a les narius de la pacient, i en 24 hores les hemorràgies es van aturar. Al cap de 72 hores, la situació tornava a ser normal.

El primer que em passa pel cap és com se li acut a algú fer servir cansalada viada per tal de frenar una hemorràgia. Ser l'única cosa que es té a mà? Doncs potser és tornar una mica enrere en el temps, però aquesta tècnica ja està documentada en articles dels anys trenta del sXX. Sembla ser que era una pràctica prou estesa, però que a causa del risc d'infeccions es va deixar de fer servir. Avui en dia, diuen, les tècniques emprades per curar el porc fan servir nitrit o nitrat de sodi i són molt més efectives, de manera que per aquest aspecte no sembla que haguem de patir. 

I què ho fa, que aquest aliment tingui alguna mena d'efecte diferent de la resta de menjar? Algunes hipòtesis indiquen que podrien ser importants la presència de sal, de greix, la temperatura de les tires de porc i altres factors que desconeixem que afavoririen la coagulació.

La sal i el fred afavoreixen la constricció dels vasos sanguinis. El fred promou que la noradrenalina, una hormona implicada en la vasoconstricció, tingui més afinitat pels seus receptors. Pel que fa a la sal el que sabem és que el sodi que conté és essencial per al manteniment de la pressió sanguínia: quan tenim excés de sodi circulant en sang el nostre cos reté més líquid a l'interior dels vasos per tal de compensar-lo. Això aniria en contra del que busquem (que no hi hagi tan flux sanguini a la zona on hi ha l'hemorràgia), però el cas d'aquesta nena es basa en una aplicació "tòpica" de sal, no hi ha pas consum de sal. Buscant una mica he trobat que altes concentracions de sal estimulen els endotelis i fan que incrementi la síntesi del factor de von Willebrand, implicat en la coagulació sanguínia. En aquest cas, doncs, l'aplicació tòpica de sal, encara que sigui en forma de cansalada, sí que podria tenir alguna mena de base científica. I el greix del porc? Doncs sembla ser que alguns àcids grassos saturats incrementen també l'activitat de certs factors de coagulació, tot i que no em queda gaire clar si aquest efecte es podria observar amb només 24 hores de cansalada viada introduïda a les narius o si l'efecte és més a llarg termini. 

I només el porc té aquestes qualitats tan efectives per frenar hemorràgies? Potser no ho han provat amb altres aliments i estem davant d'un ampli ventall de possibilitats a nivell mèdic, qui sap. Se m'ha acudit que bledes, espinacs, cols... Totes elles són fonts importants de vitamina K, que és molt necessària per fabricar certs factors de coagulació. Podríem ser davant, doncs, d'altres aliments que acabaran essent introduïts a les narius dels infants que tenen malalties congènites de coagulació? El temps ens ho dirà.

dimecres, 17 de setembre de 2014

Liposuccions sense cirugia

Els anuncis de dietes miraculoses per tal de perdre pes estan per tot arreu a internet. De fet, mesos enrere ja vaig fer un post sobre una dieta miraculosa, intentant traduir una mica la corrua d'enganyifes que intenten colar a la gent. Ahir, xafardejant una web on les empreses d'oci i restauració hi pengen ofertes, vaig tenir un nou encontre: un tractament aparentment revolucionari que consisteix en fer infiltracions d'un producte (del qual no anomenen ni la composició) mitjançant intralipoteràpia. Destaquen que no requereix cirurgia, el producte és farmacològicament actiu, i la infiltració és ràpida i indolora. Massa poca informació, i la que hi ha, confusa. Fent una petita cerca, però, n'he trobat unes quantes coses.

Aqualix, Lipostabil, Essentiale 303... Aquests són uns quants dels noms sota els quals es comercialitza una barreja de fosfatidilcolina i desoxicolat de sodi, acompanyats d'alguns excipients. I pel que he trobat sembla ser que no és pas tan innocu com volen fer creure, la tècnica en sí comporta un cert risc, massa alt segons el meu parer tenint en compte quin és l'objectiu de tot plegat. 

En alguna web on es promociona aquesta mena de tractaments es juga amb el fet que aquests dos components són presents a la bilis humana, i que actuen facilitant l'emulsió, digestió i absorció dels greixos que ingerim amb la dieta. Per tant sembla que estiguem infiltrant alguna cosa natural, que nosaltres ja segreguem de per sí. I és cert, però els àcids biliars són fabricats pel fetge i abocats a l'intestí, no es reparteixen pas entre els nostres teixits; de fet, quan surten del lloc on haurien de ser es pateix inflamació, febre i icterícia, entre altres. Amb el mateix raonament, podríem dir que el nostre propi cos fabrica hipoclorit durant una resposta inflamatòria i que per tant és natural... Però a ningú se li acudirà fotre's un xupito de lleixiu, suposo. 

Seguim buscant. En una ponència presentada a un congrés es diu que en el 100% dels casos hi ha simptomatologia associada a la infiltració d'aquest producte, que pot durar fins i tot setmanes. Dolor, edema, inflamació, sensació de cremor, hematomes... On queda allò d'indolor? I no recorrem, si us plau a allò de que per presumir s'ha de patir. No oblidem que els símptomes no són més que una manera de saber que al cos li passa quelcom d'anormal, és un toc d'avís. 

I de què ens avisa? Què és el que passa, realment, quan s'infiltra al teixit adipós, aquest producte? 

Ambdós principis actius són una mena de detergents, de manera que solubilitzen els greixos. Ara bé, no ho fan pas de manera selectiva sobre els adipòcits, i cal recordar que tota cèl·lula disposa d'una membrana que com a tal, està feta de lípids. Per tant, bàsicament s'ho carreguen tot i hi ha una forta resposta inflamatòria (i d'aquí en deu derivar els efectes secundaris mencionats abans). El teixit adipós entra en necrosi i en part és substituït per teixit fibrós, es formen microabscessos i mirocalcificacions a nivell subcutani... Tot indica que és una manera d'induir mort cel·lular de manera barroera, fent que s'alliberin grans quantitats de molècules que faran una crida a la resta de l'organisme per indicar que hi ha hagut una lesió important. Fer creure que sota aquest tractament la gran gota lipídica que ocupa la major part del citoplasma dels adipòcits es dissol sense més i que la resta del teixit roman inalterable és només una fal·làcia. 

Si analitzem la naturalesa d'un dels compostos, la fosfatidilcolina, podem veure que és un fosfolípid que té com a cap polar la colina, i per tant esdevé un reservori d'aquesta molècula. La colina la trobem també formant part d'altres molècules del nostre organisme, com per exemple l'acetilcolina, un neurotransmissor que participa en la contracció muscular dirigida pel sistema nerviós perifèric i en els circuits cerebrals implicats en la memòria i la recompensa, entre altres. Per tant, no resulta tan estrany que alguns del símptomes rars detectats en pacients sotmesos a intralipoteràpia estiguin relacionats amb processos regulats pel sistema nerviós: nàusees, sudoració, diarrees, trastorns de salivació i fins i tot, en algun cas, arrítmies.

La pressió social pel culte al cos és i serà un tret recurrent a les nostres vides, a la nostra societat. Constantment apareixen noves dietes, nous fàrmacs, nous tractaments per esculpir el nostre cos amb el mínim esforç, però la responsabilitat última de ser crítics i creure en solucions meravelloses recau en cadascú de nosaltres. Hem de ser conscients que la majoria de vegades la via ràpida no existeix, o bé el preu a pagar és massa alt. Com he sentit dir alguna vegada, gat amb guants no mata rates

Fonts:
J Cosmet Dermatol. 2013 Sep;12(3):240-3
Aesthetic Plast Surg. 2014 Jul 12


dimarts, 9 de setembre de 2014

Plague

Un dia un company se'm va acostar amb el mòbil a la mà, i em va dir: "això t'agradarà". I efectivament, ho va encertar. Em va ensenyar un joc anomenat Plague Inc., el qual crec que no pot decepcionar a cap tipus de biòleg una mica freak. Jo no hi he jugat gaire, el meu mòbil no dóna per més, però és força entretingut i permet, fins i tot, aprendre moltes coses sobre plagues i pandèmies.


L'objectiu del joc és senzill: s'ha d'aconseguir infectar a tots els habitants de la Terra amb un agent infecciós, el que nosaltres escollim a l'inici del joc. Comencem infectant el primer habitant del país que vulguem, i a partir d'allà anem guanyant punts a mesura que la gent s'infecta i mor. Amb els punts aconseguits podem millorar característiques del nostre agent infecciós, per tal de millorar-lo i aconseguir que sigui més letal o més senzilla la seva propagació: podem escollir a quins òrgans volem que afecti, quina és la via de propagació, quines habilitats té (facilitat per mutar, mobilitat fora de l'hoste, capacitat per fer espores) i un llistat infinit de característiques, les quals d'una manera o altra afavoreixen la seva capacitat d'infectar.

Un dels aspectes que em va fer gràcia del joc és que al principi hi ha certs moments d'incertesa. Infectes a la primera persona i has d'esperar a veure què passa, en aquell moment no pots actuar de cap manera. I de sobte comença a haver-hi punts blancs per la pantalla que es mouen d'un país a l'altre, d'un continent a l'altre: vaixells i avions. I és que si bé un microorganisme ha de ser prou ofensiu com per infectar amb facilitat (un microorganisme al qual li costi molt superar totes les nostres barreres de defensa immunològiques difícilment s'estendria en pandèmia), per acabar amb tots els habitants de la Terra ha de superar moltes barreres geogràfiques. I aquí nosaltres, cosmopolites i amb ganes de viatjar, els ho posem més que fàcil. El nostre propi cos, el nostre equipatge, aliments emmagatzemats la bodega d'un vaixell... Tot pot acabar essent un vector fantàstic per tal que el patogen viatgi fins a un altre continent; per això alguns cops es tanquen fronteres amb altres països.

Per tenir èxit, cal muntar una bona estratègia, ja que la població mundial no es queda pas aturada i en el moment que salta l'alerta de possible pandèmia s'intenta medicar a la població i descobrir tractaments per fer-hi front. A més, cal ser espavilat i escollir quines característiques volem que tingui el nostre patogen. I això no és fàcil, perquè tenir certes propietats pots ser bo per una cosa però ser contraproduent per a d'altres.  

Fixem-nos per exemple en l'elecció de la naturalesa del patogen. Potser ens interessa que sigui un virus, ja que no és una entitat viva i aprofita les nostres pròpies cèl·lules per viure, s'amaga, i fora d'elles és inert. Un bacteri, en canvi, és més fàcil de detectar, és una entitat viva en sí i podem atacar proteïnes bacterianes que el nostre cos reconeix com a estranyes. Peeeerò... Hi ha bacteris capaços d'emmagatzemar-se dins el cos (per exemple dins de macròfags), créixer i en un moment donat, sortir. Per tant tot i que l'estratègia dels virus sembla ser la millor per evadir el nostre atac, no sempre són els agents més virulents. Hem de tenir en compte altres coses, com la capacitat de sobreviure fora de l'home o la via de propagació. Reproduir-se dins dels mosquits i aprofitar-los com a vector per infectar a humans, com és el cas de l'agent causant de la malària, un protista. Poder sobreviure en aigües residuals i d'aquí infectar als que en beguin, com és el cas de Vibrio cholerae. Aquestes estratègies no les hem de menystenir, poden resultar molt més nocives que no pas el jugar a fet i amagar dels virus. És més senzill controlar que entre persones no hi hagi transfusions sanguínies o intercanvi de fluids que no pas evitar que un mosquit et piqui. 

I així anar fent, podem anar comprant diferents característiques i anar millorant el nostre patogen. Volem que afecti al cervell? Al pulmó? Pot viure a l'aigua? És capaç de fer espores? Té capacitat per mutar fàcilment? Aquest últim pot ser de gran interès, ja que és un dels grans maldecaps que tenim amb algunes malalties (és el cas del virus de la grip del qual ja vaig parlar). Quan un virus contínuament introdueix canvis al seu genoma i fabrica proteïnes diferents és difícil de vèncer, ja que cada tractament que aconseguim al laboratori acaba "descatalogat". 

Un joc entetingut, que més enllà de ser de temàtica científica, crec que sobretot és d'estatègia. La ciència també pot donar molt de sí, no és tan avorrida!

dimarts, 2 de setembre de 2014

Dolça química

El procés de fabricació d'un pastís és una tasca laboriosa, sobretot si no es disposa de trastos de l'estil thermomix que amassen els ingredients i t'estalvien una lesió de canell a l'hora de barrejar el sucre i els ous. Aquest pas és important per tal que el pa de pessic quedi esponjós, o això em deia sempre la mare quan s'hi deixava la mà i jo la mirava atenta, prenent nota de tot per intentar imitar-la en un futur. Malgrat els esforços, però, als pastissos sempre s'hi acaba afegint un ingredient extra: el llevat. Sense això, el pastís no puja igual. Com a biòloga, pensar en llevat no és sinònim de pensar en aquells sobrets que porten un polsim blanc i que tenen una utilitat culinària. Perquè en realitat, allò que solem anomenat llevat no ho és pas. Els llevats són un tipus de fongs microscòpics, i el més conegut de tots és Saccharomyces cerevisiae



Tal i com el seu nom indica, aquest microorganisme és capaç de metabolitzar sucres (Saccharo) i obtenir-ne diferents productes segons si ho fa en condicions aeròbiques o anaeròbiques. En ambdós processos els llevats obtenen energia per tal de sobreviure, mentre que com a producte de rebuig alliberen CO2. Aquest gas és el que nosaltres aprofitem en el món culinari, ja que les petites bosses de gas queden atrapades dins la massa i li proporcionen aquella textura esponjosa tan fantàstica. 

Estem parlant, doncs, d'un organisme del qual aprofitem les seves capacitats mentre està viu i que li agraden els ambients temperats, de manera que no podem esperar posar-lo al forn a 180-200 ºC i esperar que en surti il·lès. És per això que segons el que vulguem fer a la cuina fem servir o bé llevat o bé impulsors químics, que es venen en sobrets de polsim blanc i que bàsicament són compostos de bicarbonat sòdic que quan reaccionen alliberen CO2. 

I és que una recepta de cuina, si hi pensem bé, és una gran xarxa de reaccions químiques, i si llegim entre línies ens pot dir moltes coses dels compostos que estem barrejant. 

Per exemple, si mirem una recepta per fer pa, ens diu que hem de fer servir llevat fresc, barrejar-lo amb aigua tèbia, afegir-lo a la resta d'ingredients, amassar i deixar reposar la massa fins que dobli el volum. I és que Saccharomyces no sobreviu a les altes temperatures del forn, de manera que necessitem deixar reposar la massa durant ben bé un parell d'hores per veure canvis de volum significatius, Fins i tot la temperatura de l'aigua es té en compte, si poséssim aigua bullint la nostra massa no pujaria. El volum que tingui el pa cru abans de posar-lo al forn serà el definitiu. 

En canvi, si fem un pa de pessic la massa que preparem té una consistència espessa, com si es tractés d'una crema. I en aquest cas fem servir un impulsor químic, de manera que no cal que deixem reposar la massa. Un cop barrejats tots els ingredients, cal abocar la barreja a un motlle (per tal que el nostre pa de pessic tingui forma) i mentre sigui dins del forn, a uns 180 ºC, anirem veient com el pastís puja

I per què el bicarbonat actua quan posem el pastís al forn (a 180 ºC) i no pas a temperatura ambient? Doncs en realitat això no és sempre així. Aquest compost no actua sol, és una base, i com a tal necessita un àcid per tal de poder reaccionar i alliberar el nostre desitjat CO2. Segons quin sigui el component amb el qual el fem reaccionar, la massa del nostre pa de pessic pujarà abans (a temperatura ambient) o bé ho farà més tard (un cop sigui dins del forn). Pot ser que la nostra recepta incorpori llimona o vinagre, o bé que el producte que comprem ja porti incorporat algun tipus d'àcid (com ara fosfat àcid de calci). Un cop afegits a la massa la reacció comença, o sigui que si triguem molt a posar-lo al forn el CO2 difondrà cap a l'aire i ens quedarem amb un pam de nas. Però hi ha impulsors que quan els afegim a la massa no notem cap mena de canvi perceptible, sinó que és després, un cop a dins del forn, quan podem observar delerosos com mica en mica la massa creix. És el cas dels típics sobrets Royal baking powder, que són una barreja de bicarbonat i un parell d'àcids amb cinètiques diferents. A temperatura ambient el bicarbonat i l'àcid més "ràpid" reaccionen però de manera imperceptible; posteriorment, a 180-200 ºC l'àcid més "lent" és el que reacciona amb el bicarbonat, tot alliberant el nostre desitjat CO2. La temperatura el que fa és afavorir la reacció àcid-base i a més també propicia la descomposició del bicarbonat, la qual també allibera CO2. Com veieu, diferents vies per tal d'aconseguir un únic objectiu. 

Així doncs, donem-li a Saccharomyces la categoria que li pertany. Els llevats ens permeten obtenir productes fantàstics tals com el pa o la cervesa, però hem de ser conscients que en molts casos quan diem que estem emprant llevat no és cert. De tota manera, llegir una recepta més enllà dels ingredients i descobrir que la química pot ser així de dolça també té la seva gràcia!

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP