dissabte, 29 de novembre de 2014

Desmitificant el biòleg de bata

El post d'avui és una mica autobiogràfic, però em venia de gust compartir una reflexió que vaig fer l'altre dia, tot fent la vista enrere de la meva pròpia evolució en el món de la ciència. Una evolució que va començar davant d'un aquari al Zoo de Barcelona i que ha acabat en un laboratori de recerca biomèdica. 

Ja fa gairebé un any vaig fer un post al meu bloc personal parlant de tota la meva trajectòria acadèmica, de les voltes que dóna la vida i de com ens hi anem adaptant. Un moment clau per mi va ser la decisió d'abandonar la biologia marina i dedicar-me a la vessant més clínica i molecular, passar de bota a bata, i és que no ho veia gens clar. A mi m'agradava la idea d'anar a les platges a fer censos, enrolar-me en un vaixell i fer immersions, fer fotoidentificació de cetacis... I per contra, què estava escollint? Tancar-me cada dia dins un laboratori fent experiments monòtons i estar asseguda tot el dia a la poiata o davant l'ordinador. Però tres anys després d'haver posat per primer cop un peu a un laboratori puc dir que estava bastant equivocada: no paro en tot el dia!

Per fer experiments en un laboratori es necessiten molts reactius i diferents aparells. Els instruments que són d'ús més comú segurament els tindrem al nostre abast, però els que són més complexes solen estar situats en espais comuns que els diferents usuaris d'un centre de recerca poden utilitzar. Segons les dimensions del centre anar d'un lloc a l'altre pot ser una petita excursió, i si ho has de fer moltes vegades al llarg del dia... T'estalvies anar al gimnàs!

I encara més: hi ha aparells força grans (i també força cars) que només estan a certs centres de recerca i que es poden fer servir sota la supervisió d'un tècnic, havent fet prèviament un petit curs o demostrant que el saps fer servir. S'anomenen serveis, i cada usuari ha de pagar per processar les seves mostres. Són aparells com ara un microscopi electrònic, un espectròmetre de masses o un citòmetre de flux. Com que no n'hi ha a tot arreu és freqüent haver-se de desplaçar fins als centres on estan, de manera que per completar un experiment pot ser que hagis d'anar d'una punta a l'altra d'una ciutat. Si algun cop passegeu per un parc científic o si esteu a prop d'una universitat on hi hagi laboratoris de ciències, podreu veure gent anant amunt i avall amb caixes blanques de poliestirè: potser a dins hi porten mostres que per un motiu o altre han de dur a un altre edifici per poder-les processar. 

A més, fins i tot dins del mateix centre de recerca no tots els experiments es fan al mateix lloc: si no es necessiten condicions estèrils es pot treballar al mateix laboratori, mentre que si els experiments s'han de fer amb cultius cel·lulars cal treballar en una cabina de flux, que segurament estarà en una sala a part condicionada. Aquestes sales solen estar sota irradiació UV cada nit, tenen unes condicions de neteja especials i de vegades també tenen un sistema de doble porta per entrar que està sota pressió positiva, per evitar que els microorganismes de fora contaminin la sala.  

Per altra banda, normalment cada investigador no fa només un experiment, sinó que ha de combinar un parell de protocols cada dia i anar fent. Per tant, quan hi ha una centrifugació de vint minuts, quan les cèl·lules han d'adherir-se i les deixem descansar una hora, quan un tractament ha d'actuar durant un parell d'hores... Totes aquestes estones "mortes" s'aprofiten per continuar altres experiments, per anar d'un lloc a un altre a buscar reactius, etcètera. 

Sóc una persona nerviosa, i reconec que segurament tinc un punt d'estrès superior a la mitjana de la resta de la humanitat. Però l'altre dia em vaig adonar que últimament em moc entre tres centres de recerca diferents i que pujo i baixo escales incomptables vegades cada dia, recorrent passadissos amb les mans ocupades. D'estàtic, res! 

dijous, 13 de novembre de 2014

L'univers de les granotes

Una de les coses que més m'impressiona del món animal és l'enorme biodiversitat que hi ha. No podem pensar en exemplars únics de tortugues, dofins, falgueres o mosques, sinó que de cadascun d'aquests animals en coneixem múltiples espècies diferents, adaptades a l'indret on viuen i amb propietats que poden arribar a ser espectaculars.

Les granotetes, malgrat ser animals llefiscosos i amb uns ulls enormes, sempre m'han fet molta gràcia. Com a amfibis són la baula de la cadena que ens permet comprendre com els animals van sortir de l'aigua per colonitzar ambients terrestres: respiren a través de pulmons, però com que encara depenen de l'aigua la seva pell és permeable a l'intercanvi de gasos. Pel que fa a les extremitats, tenen unes potes posteriors que els permeten fer grans salts quan són fora l'aigua, però que alhora també són unes bones aletes per a nedar a les basses. Per a mi són un gran exemple del que comentava anteriorment: un sol animal però múltiples espècies, les quals poden arribar a ser molt diferents entre sí. I és que segons l'ambient colonitzat les adaptacions morfològiques i fisiològiques varien, i en el cas de les granotes aquestes poden arribar a ser molt impactants. 

Tenir la capacitat de respirar a través de la pell és un avantatge per a les granotes, ja que tot i ser menys eficient que la pulmonar, els permet estar-se una bona estona sota l'aigua. Però si el teu hàbitat és un llac a 4000 metres on la radiació UV és molt elevada, l'oxigen escasseja i les temperatures cauen fàcilment, resguardar-se dins l'aigua pot ser una bona estratègia. És per això que la granota del llac Titicaca pràcticament viu dins de l'aigua, i per poder captar tot l'oxigen possible per respirar té la pell molt arrugada i per tant, més superfície per intercanviar gasos. No l'afavoreix gaire, potser... Però fa la seva funció.


Si marxem cap a la zones tropicals i selvàtiques hi trobarem grans boscos i un ambient molt humit, condicions molt diferents de les que hi ha a alta muntanya. En aquestes regions podem trobar per exemple granotes voladores, com la Wallace. Aquest animaló té unes membranes interdigitals inusualment grans, que recorden més a les d'un rat-penat que no pas a les d'una granota, i a més la pell que té a banda i banda del cos és més flàccida del normal, a mode de "flaps". Això li permet fer salts de fins a quinze metres, mol útils per fugir cames ajudeu-me dels depredadors!  Per contra, les granotes amb més mal geni opten per una tàctica més intimidatòria, com és el cas de les granotes dard blaves. Aquesta espècie, a diferència de la Wallace, no té membranes entre els dits, de manera que és molt mala nedadora i gairebé sempre la trobarem en zones terrestres, on és més vulnerable. Per defensar-se la seva pell és de color blau llampant i conté nombroses glàndules amb un verí que paralitza (o fins i tot pot arribar a matar) als depredadors. Nombroses tribus de natius havien impregnat les puntes de fletxes i dards amb aquest verí per tal de caçar, i d'aquí el nom que se li va atorgar.


I podríem seguir amb les granotes dels arbres, les múltiples espècies verinoses que hi ha, les que creixen fins a mides insospitades perquè mengen tot el que troben per davant, i un llarg etcètera. Més enllà de ser imatges boniques, el gran ventall de formes, colors i adaptacions dels animals és tot un univers per descobrir i sobretot per comprendre. 

diumenge, 2 de novembre de 2014

BioArt

La setmana passada vaig descobrir a Selin Balci, una dona llicenciada en microbiologia que ha aconseguit fusionar art i ciència. No treballa amb un llenç en blanc, ni amb pintures, ni amb pinzells. La base de les seves creacions són plaques amb medi de cultiu, els seus pinzells són, segurament, nanses de Kolle i similars, i el color, la textura i les formes de les seves creacions són fongs que creixen formant floridures.


Normalment els fongs es fan créixer en plaques de Petri que s'omplen amb una barreja de glucosa, proteïnes i agar amb els quals poden sobreviure. A mesura que van creixent a la placa es van formant colònies, que normalment adquireixen una forma radial i un aspecte com de cotó, ja que els fongs que creixen fent floridures emeten uns filaments anomenats hifes. Com que n'hi ha de moltes espècies, amb diferents metabolismes i pigmentacions molt variades, fent servir les floridures es poden crear composicions ben impressionants... I que a més a més, estan vives!

Per a les seves creacions. Selin fa servir un paper sintètic i resistent a l'aigua, el qual impregna amb agar de patata i dextrosa. Sense medi de cultiu els fongs no poden créixer, de manera que desconec si impregna tota la superfície del paper o si bé només en posa a les zones on vol que creixin les colònies. Sigui com sigui, un cop té la superfície de treball preparada i ha esterilitzat tot el material que ha de fer servir (per evitar que petites espores que hi ha a l'ambient "contaminin" l'obra), ja pot començar a "pintar" el seu llenç en blanc. Només ha d'agafar una nansa, tocar els fongs que manté en creixement en tubs d'assaig i després posar en contacte aquesta nansa amb el medi de cultiu. Després manté el llenç en unes condicions d'humitat i temperatura aptes per al creixement dels fongs i va observant com a cadascun dels punts del "llenç" on ha tocat apareix una colònia. Al cap d'un o dos mesos les colònies ja tenen una mida considerable i l'obra la sol donar per acabada. Arribats a aquest punt és important aturar el creixement dels fongs, assecant el llenç i ruixant-lo amb un fixador acrílic. 


Personalment he de dir que em va impressionar bastant aquesta idea, la vaig trobar molt original i impactant tant per la base científica que fa servir com per la manera de jugar amb els colors i les formes de les colònies. Però la idea no és nova, ja que amb plaques de Petri i diferents colònies bacterianes jo ja havia vist composicions molt gracioses. 

La gràcia d'aquestes composicions és, per una banda, que saps que el punt que toquis del medi de cultiu tindrà una colònia en un futur i per tant pots fer la forma que vulguis. I, en segon lloc, és interessant jugar amb les propietats dels microorganismes que es tenen entre mans i amb els medis de cultiu per generar diferents colors. Per exemple, els medis de cultiu que porten sang són vermells, però si hi afegim un bacteri capaç de fer hemòlisi al voltant de la colònia es generarà un halus blanc. O si el medi porta un indicador de pH, si fem que els bacteris fermentin un determinat substrat generaran àcid làctic que farà canviar el color del medi, virant de vermell a groc. O si al medi li posem sulfat de ferro, si els bacteris són capaços de produir sulfur d'hidrogen es formarà un precipitat de color negre (sulfur de ferro) quan ambdues substàncies reaccionin.  Tot un món de possibilitats, que pot desembocar en coses com aquestes. 


En resum... Un descobriment gratificant, el de Selin Balci. Sempre hi haurà defensors i detractors de la tècnica, de què és art i què no ho és... Però què voleu que us digui, pel sol fet de ser BioArt a mi ja em fa gràcia!

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP