divendres, 6 de març de 2015

El que amaguen les nostres dents

Avui m'han tret un parell de queixals del seny, i la meva curiositat ha fet que me'ls haguessin d'ensenyar i demanar si me'ls podia quedar. El cirurgià i la infermera m'han respòs que no, ja que per normativa les mostres biològiques s'han de quedar a l'hospital, ells són els encarregats de destruir-les.

Primer de tot m'ha sorprès una mica, ja que jo recordo tenir totes les meves dents de llet guardades en una capseta (que ara ja no se ni on para). Però després, reflexionant, he pensat que si ells no custodiaven la mostra i després a mi algú em robava pel carrer de camí a casa, les meves dents estarien en mans d'algun indesitjable que tindria una informació meva molt valuosa: el meu DNA.

I és que més enllà de les pel·lícules de ciència-ficció, l'obtenció de mostres de DNA a partir de restes òssies és un procediment força usat quan es vol caracteritzar l'origen de la mostra, a quina espècie pertany o quins gens conté, entre altres.

Quan a partir d'una dent es vol obtenir DNA, el primer que s'ha de pensar és que l'estructura dental és molt heterogènia. De la part calcificada de la corona, l'esmalt, no en traurem pas gaire cosa, ja que és una regió acel·lular i avascular. En canvi, si ens endinsem fins a la dentina i la polpa, el teixit connectiu de la dent, trobarem diferents tipus cel·lulars (fibroblasts, nervis i altres) a partir dels quals obtenir DNA. A més, com que aquestes cèl·lules estan molt ben protegides de l'exterior gràcies a una carcassa calcària, el DNA de les cèl·lules es pot mantenir íntegre durant milers i milers d'anys.

Un cop tenim el DNA, aquest es pot analitzar de moltes maneres diferents, segons el que vulguem saber. Es pot amplificar per tal d'obtenir-ne moltes còpies, es pot seqüenciar per saber quants gens compartim amb altres espècies, es poden fer proves de paternitat... Vaja, tot el que es pot fer amb una mostra de DNA. Senzillament, en aquest cas, la font d'on l'hem obtingut no és una mostra de sang sinó una dent, però igualment vàlid ja que el genoma és el mateix a totes les cèl·lules d'un individu. 

I per què és tan important? Què implica, que algú pugui tenir el meu DNA? Quin mal ús en pot fer? Doncs les repercussions poden anar molt més enllà del que ens podríem imaginar, jugar amb el material genètic és força perillós i hi ha molts temes delicats de bioètica al darrere, tal i com en Salvador Macip comenta al seu llibre Jugar a ser Déus, del qual ja en vaig parlar en una ocasió i que el post d'avui m'ha fet recordar. Si la mostra de DNA es pot amplificar vol dir que se'n poden fer tantes còpies com es vulgui, de manera que algú pot passar a tenir moltes còpies del meu DNA i "col·locar-lo" allà on li sembli, i això podria ser perfectament a l'escenari d'un crim. O el podria fer servir per involucrar-me en un conflicte amb el qual no estic relacionada. O per analitzar quins gens tinc, si sóc més susceptible a patir unes malalties o unes altres o si contràriament, tinc algun gen que em permet ésser menys susceptible a patir-ne alguna. És la nostra empremta, en identifica molt més que no pas qualsevol carnet, i per això segurament se n'ha de tenir més cura de la que ens imaginem. De vegades el mal ús que se'n pot fer és mes evident i altres cops senzillament és gairebé un tema de privacitat. Potser és ser massa dramàtic, potser sembla massa de ciència ficció, però la tecnologia hi és i per tant, la possibilitat de que passi també.

Ara que ja sabeu una mica més del DNA que podem trobar a les dents i com analitzar-lo, si algun dia passejant per un parc o al jardí de casa vostra trobeu una mostra de tipus ossi, penseu que potser teniu a les vostres mans l'essència del que un dia va ser un ésser viu!

3 comentaris :

XeXu 7 de març de 2015 a les 12:15  

Sí que sona tot molt 'pel·liculero', però la tecnologia per fer tot això que dius existeix, per tant no es poden fer bromes, que hi ha gent amb molt males intencions. Però jo em pregunto, es pot amplificar el DNA d'algú, d'acord, però aquest DNA no va sol a la natura, hauria d'estar embolcallat per nuclis, per cèl·lules senceres. Si et trobes DNA lliure a l'escenari d'un crim no cantaria molt que l'han posat allà per inculpar algú que no és? A més, una còpia sencereta i perfecta? És clar que seria una prova clara, però un científic que ho analitzés hauria de concloure que ha estat posada allà de manera artificial. És clar que hi podrien deixar la dent sencera, però qui va perdent dents per tot arreu?

Salvador Macip 9 de març de 2015 a les 10:14  

Ui, ara que tenen una dent teva, qualsevol dia et trobes que t'han clonat! :) Bromes a part, en teoria els hospitals són molt rigorosos amb aquests temes de protecció de dades i materials biològics. Com tu dius, és el lloc més segur per al teu ADN!

Laia 26 d’abril de 2015 a les 21:28  

XeXu, mmm... En primer lloc, quan agafes una mostra per extreure'n el material genètic normalment no es destria la membrana nuclear per una banda, els orgànuls per una altra... Tu dissols la mostra en un reactiu i saps que alla hi tindràs el DNA, independentment de si estava dins una cèl·lula o lliure. Almenys en recerca. En agafar una mostra en una escena d'un crim ja no ho tinc tant clar.

I si la còpia està sencera i perfecta... No sé si es mira, això, no sé si és rellevant. Per identificar a algú el que es fa és amplificar només certes regions del DNA que es diuen STR, 13 crec que eren. I la probabilitat que una altra persona al món tingui les mateixes 13 que tu és de 1 entre mil milions... I no hi ha tants humans.


Salvador, si em clonen... No saben el que es fan! Quin desastre! ;)
Ho sé, que són molt rigorosos amb això, aconseguir mostres és tota una cursa de fons... Però amb les dents no sabia que també passava això. I de fet, aquest filtre no hi és a les clíniques privades... Encara hi ha coses que coixegen.

Publica un comentari a l'entrada

  © Blogger templates 'Neuronic' by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP